Acomiadaments col·lectius a l’alça

Per més que durant més d’un any s’hagi intentat, i en bona mesura aconseguit, contenir la caiguda de l’ocupació mitjançant els ertos, el nombre de persones afectades per acomiadaments col·lectius ha augmentat de manera preocupant. Alguns, per la seva magnitud, han centrat l’interès informatiu: Nissan (gairebé 2.500 llocs de treball directes i 17.500 d’indirectes), CaixaBank (prop de 8.300), BBVA (3.800), El Corte Inglés (uns 3.000)... però a més d’aquests megaacomiadaments que sumen 28.000 afectats, són molts més. Només a Catalunya, 114 empreses van recórrer a un ero (expedient de regulació d’ocupació) per acomiadar 5.732 treballadors en el primer trimestre d’aquest any, la pitjor xifra dels últims vuit anys. I una dada més: el març passat es van registrar la meitat dels acomiadaments col·lectius que hi va haver en tot el 2018 a Catalunya. Si quedar-se sense ocupació de manera involuntària és un dilema vital complicat, encara ho és més en l’entorn de pandèmia actual. No cal dir que un acomiadament és indesitjat, en primer lloc, pels treballadors afectats i les seves famílies, que perden una font principal dels seus ingressos; però també ho és per al conjunt de l’economia, que perd massa de persones en actiu i veu engrossir les llistes de l’atur, amb el que això significa per a les arques públiques i per al descens del consum intern. Des d’aquesta perspectiva, estem davant un greu problema social i econòmic de país.

La crisi derivada del coronavirus ha tingut un efecte devastador en molts sectors, amb tancaments de negocis per falta d’activitat. Però altres vegades, tot i que és impossible deslligar l’efecte de la pandèmia en totes les esferes de la nostra vida, la raó principal per retallar les plantilles és una altra: perquè la companyia no ha sabut adaptar-se als canvis del mercat, perquè la matriu decideix traslladar la producció a un altre país, per fusions i adquisicions que porten a un sobredimensionament de la plantilla... En aquests casos, l’erto, entès com un baló d’oxigen temporal a l’espera de temps millors, no funciona, perquè el problema és estructural. Un exemple el trobem en el sector de l’automòbil, que afronta la transició cap al cotxe elèctric, una reconversió que necessitarà menys mà d’obra que la fabricació de vehicles de combustió. En previsió que la nova indústria automobilística no pugui absorbir tota aquesta ocupació, cal oferir sortides de reciclatge laboral als afectats. També en el cas de Nissan –tot i que aquí sigui una deslocalització– la prioritat ha de ser buscar un projecte que ocupi l’espai que deixarà la multinacional a partir del 2022. L’Administració ha de tenir un paper actiu en aquesta reconversió industrial, captant empreses amb projectes de futur; i també un paper vigilant, amb mecanismes perquè empreses que hagin rebut ajudes públiques no destrueixin ocupació de manera injustificada. 

La banca és un altre cas d’adaptació al mercat. A la necessitat de retallar despeses en un context de tipus d’interès negatius se suma l’ús més gran de les operacions ‘online’, fet que fa comprensible que l’extensa xarxa d’oficines es redueixi. Sent comprensible des d’un punt de vista de viabilitat empresarial, han de tenir-se en compte altres factors, com la conflictivitat laboral, i prioritzar sempre solucions acordades amb la plantilla perquè siguin com menys traumàtiques millor. I en cap cas és acceptable que el manteniment dels beneficis es faci únicament a costa de l’ocupació. Pel seu cost social i econòmic, un ero ha de ser l’última mesura a adoptar, esgotades totes les altres alternatives.