Biden, el relleu reformista

A l’arribar el president dels Estats Units, Joe Biden, als primers 100 dies a la Casa Blanca és especialment ressenyable la seva determinació en tres àmbits: la lluita contra la pandèmia, el perfil neokeynesià del seu programa de reactivació econòmica i els compromisos anunciats aquesta setmana per afrontar l’emergència climàtica. Es pot dir que en els tres camps ha impulsat la impugnació sense reserves del que va disposar durant quatre anys el seu antecessor, Donald Trump, i s’ha manifestat com un reformista decidit que desborda de molt el seu perfil de demòcrata moderat. Forçat per les circumstàncies extremes que es donen, ha fet de la necessitat virtut allà on més apressants són les urgències per corregir el rumb de la gran potència, governada fins al gener per la toxicitat demagògica del trumpisme.

Molt més espinós és el camí que haurà de recórrer per atenuar la tensió racial. Dins els primers 100 dies de Biden s’han succeït esdeveniments tan diferents com la matança de ciutadans d’origen asiàtic, la sentència condemnatòria de l’expolicia que va causar la mort a George Floyd i la mort de joves negres per trets de la policia en circumstàncies gairebé sempre injustificables. La plaga del racisme, consubstancial a la configuració històrica de la societat nord-americana, és una malaltia que va semblar relativament controlada durant uns anys, però que ha rebrotat amb la virulència de les baixes passions estimulades per l’extrema dreta, i alguns dels enunciats de Biden –límit a la possessió i l’ús d’armes, canvis en el reglament de la policia– tot just comencen a fer front a una duríssima batalla al Congrés, on la majoria dels legisladors republicans són reticents o obertament contraris a les reformes.

La veritat és que la qüestió racial forma part de la imatge internacional dels Estats Units en la mateixa mesura que la seva política exterior, en què manté algunes de les constants heretades de l’Administració de Trump: la relació fluctuant amb la Xina, en què es barregen aspectes estratègics i de seguretat amb els de caire econòmic (l’expansió incontenible del gegant asiàtic), el desig d’abandonar el pedregar afganès i la decisió de mantenir l’statu quo al Pròxim Orient mitjançant Israel, Egipte i l’Aràbia Saudita, amb els aiatol·làs a la sala d’espera. En canvi, és evident l’enrariment de l’atmosfera en les relacions amb Rússia i, en sentit contrari, la tornada sense reserves a la tradició en la relació amb els aliats europeus, que Trump poc menys que va menysprear. Caldrà seguir també el nou focus de tensió amb Turquia, després del reconeixement del genocidi armeni per primera vegada per part d’un president dels EUA.

Hi ha en tot el que fa Biden fins a la data la necessitat inajornable d’oferir resultats a l’opinió pública –la immunitat de grup, el 4 de juliol; la retirada completa de l’Afganistan, l’11 de setembre– per demostrar que l’alternativa política al nacionalisme eixut que l’ha precedit és eficaç. La urgència és lògica perquè el novembre de l’any que ve hi haurà eleccions legislatives i per al president seria desastrós un canvi de majories al Congrés. I no només això: donaria ales a Donald Trump, que controla sense reserves el Partit Republicà i no deixa d’emetre senyals que vol tornar a ser candidat a la presidència el 2024.