El ‘putsch’ de Monasterio

Vox rebenta la campanya a Madrid i posa Pablo Casado en dos problemes: les seves dificultats per trencar amb l’extrema dreta i la imparable ascensió de Díaz Ayuso

5
Es llegeix en minuts
El ‘putsch’ de Monasterio

La campanya electoral de Madrid ha saltat pels aires. La negativa de la candidata de Vox a la Presidència, Rocío Monasterio, a retractar-se d’unes manifestacions en què suggeria que eren una invenció les amenaces de mort en forma de bales remeses al ministre de l’Interior, la directora de la Guàrdia Civil i Pablo Iglesias i el consegüent abandonament del líder de Podem del segon debat electoral, han acabat per rebentar la contesa a més d’una setmana del 4 de maig.

En el que constitueix un procés absolutament anòmal, fa temps que la carrera pel govern de la primera regió d’Espanya es desenvolupa en un ambient de toxicitat sense precedents: en meitat d’una pandèmia; amb un avançament d’eleccions inèdit i argumentat des de la base de la ruptura del PP amb un sector de Ciutadans que va desembocar en sengles conats (fallits tots dos) de mocions de censura a Múrcia i Castella i Lleó; amb un vicepresident que deixa de ser-ho per llançar-se a l’arena autonòmica i anar preparant el seu relleu a Podem; on gairebé no es parla dels problemes de Madrid i s’engrandeix l’espai amb qüestions d’índole nacional (els morts per coronavirus, els discursos de l’odi, l’avenç de l’extrema dreta, el dúmping fiscal, el debat impostat de Madrid contra tots i tots contra Madrid, el tancament dels bars, l’estat d’alarma i una canya a les terrasses, etcètera). Enmig de tot, la figura d’Isabel Díaz Ayuso, un cas clar d’estudi per a la sociologia, l’antropologia i les ciències polítiques, o com un càrrec públic que fa l’efecte d’anar directa a l’iceberg surt a totes les enquestes a la vora de la majoria absoluta.

Faltava la ultradreta per emmetzinar aquest escenari. Per molt repugnants que ens resultin les paraules de Monasterio («Foti el camp, és el que volem molts espanyols, que s’aixequi i se’n vagi d’aquí». I després de la marxa d’Iglesias: «Ara estem millor»), no tinc clar que el líder de Podem hagués d’abandonar el debat. A menor nombre de veus entre els demòcrates, més decibels per als disbarats i més hores d’emissió per als ultres. Però la resta de partits caminen trepitjant totes les mines que els representants de Vox planten al camí, entrant al drap de les seves provocacions, oblidant contestar a les seves mentides de pur estrafolàries (però sense contestar queden), cedint-los el protagonisme en tots els fòrums i situant-los, per tant, en un esglaó d’importància que no es correspon ni amb la seva representació parlamentària a Madrid ni amb la que els sondejos vaticinen. Amb la seva estratègia, Vox ha aconseguit girar cap a si el focus de la campanya, a la qual dia a dia aboca querosè cada vegada que causa un incendi. Lluny d’apagar el foc, els altres partits es limiten a contemplar les flames enmig d’un enrenou molt poc resolutiu, ja que l’incendi s’estén.

Si el que auguren els sondejos es compleix i Isabel Díaz Ayuso resulta guanyadora i Ciutadans desapareix, el millor que pot passar-li a la democràcia és que o sumi l’esquerra o la candidata del PP obtingui la majoria absoluta i Vox es quedi fora del govern autonòmic. Resulta paradoxal que el més idoni per al sistema (que Vox no entri a les institucions o als governs) pugui convertir-se en el pitjor per a Madrid, atesa la gestió del Partit Popular en aquesta comunitat. Pandèmia a part, costa citar de memòria alguna iniciativa de gran calat que hagi sorgit en els dos últims anys de l’executiu que presideix Díaz Ayuso.

Però a la presidenta madrilenya no li fa falta participar en debats ni presumir de gestió. Sembla que amb callar en té prou per guanyar les eleccions. Amb un altre afegit: cada vegada és més evident el seu enlairament entre l’electorat de centre dreta i la seva projecció a tot Espanya. 

Notícies relacionades

En aquest galimaties, el PP no ho acaba de tenir clar. Tan aviat trenca amb Vox com li dona conselleries a Múrcia. Després de la topada entre Iglesias i Monasterio, el president del partit, Pablo Casado, es va afanyar a condemnar les amenaces de mort moments després que la seva organització a la Comunitat de Madrid publiqués el següent tuit: «Iglesias, tanca al sortir. 4 de maig». Poc després el van esborrar. I així està el PP, obligat contínuament a rectificar o a demanar disculpes, tant si diu mantinguts als qui per a la seva desgràcia formen les cues de la gana com si evita valorar els cartells de l’odi al metro. O s’està amb la democràcia o s’està amb el que representen personatges com Rocío Monasterio i Santiago Abascal. 

Malgrat aquesta postura poblada d’ambigüitats, l’auge d’Isabel Díaz Ayuso sembla imparable. En la ment del seu principal assessor, Miguel Ángel Rodríguez, la carrera de la presidenta madrilenya no acaba a la Puerta del Sol, sinó al Palau de la Moncloa. I és aquí on continuen els problemes per a Pablo Casado. L’omnipresència d’Ayuso ha acabat rebaixant a un paper de comparsa la presència del líder del PP en la campanya autonòmica. Casado no només presideix un partit a l’oposició, sinó que mira de recompondre una organització fraccionada i amb generals que no acaben de capitular al seu comandament (Feijóo a Galícia, Moreno a Andalusia, Bonig al País Valencià). Al cor de barons s’ha unit la presidenta de Madrid, que vol liderar el partit a la seva autonomia com també se sap d’Almeida, alcalde de Madrid, portaveu nacional del PP i candidat de Gènova. Fa l’efecte que a partir del 4 de maig, el principal problema per a la direcció del PP no s’acaba en Pedro Sánchez i que a Casado se li pot obrir una altra esquerda al casc. Podrà semblar que és Ayuso la que va contra l’iceberg, però tot indica que on costa redreçar el rumb i aconseguir el timó és en el pont de comandament.