¿Què s’espera de Pere Aragonès?

Val a dir que, en aquest darrer cas, difícilment, l’independentisme tornaria a gaudir d’una correlació de forces igual, bo i atenent al fet que la indignació d’una bona part dels seus votants, desencisats i, fins i tot, rancuniosos, esdevindria deserció a les urnes. D’igual manera que allunyaria és l’electorat encara no independentista perquè l’anomalia en què vivim reclama diligència en la resolució dels dèficits. I no pas demora. 

Com que, a aquestes alçades, bona part del mal ja està fet, bandejar el mal major d’una nova convocatòria electoral esdevé fonamental, raó per la qual és evident que el rol de l’independentisme pragmàtic que ha assumit Pere Aragonès l’ha d’obligar a insistir en la necessitat que Junts per Catalunya  actuï amb el patriotisme de què fan gala i responguin amb la mateixa nitidesa amb què el republicanisme els atorgà, com a guanyadors, la investidura el desembre de 2017 i assumí conselleries de gran envergadura sota la presidència de Quim Torra. 

La judicialització del procés ha comportat que Pere Aragonès esdevingui president de Catalunya. Ni estava previst ni, ben segur, ell mai no s’ho hagués pensat. ¡No hi fa res, benvingut! Els temps actuals no reclamen que els governs esdevinguin productors d’ideologia, tan necessària altrament a l’hora de acomboiar els fulls de ruta. Aquest rol, imprescindible per a l’èxit de les esquerres, correspondrà, en tot cas, als partits polítics aglutinadors de ciutadans que comparteixen uns ideals concrets. Raó per la qual ben segur que serà fonamental per a Esquerra Republicana que Oriol Junqueras en els propers anys n’esdevingui el seu Xabier Arzallus. Les formes de vida actual, encapsulades en el món digital global, tendeixen a convertir en fràgils les adhesions emocionals als dirigents com fàcil resulta canviar d’opinió política a les persones mercès als majors  nivells de socialització de la cultura i a trepidant accés a la informació.

La reconstrucció de la Catalunya postpandèmica, la desjudicialització del procés i la conquesta democràtica d’un escenari de diàleg i negociació d’un acord que permeti la resolució democràtica del conflicte Catalunya-Espanya des d’una catalanitat compartida per la ciutadania catalana independentista i la no independentista hauria de convertir Pere Aragonès, lleuger d’equipatge partidista, en el president més adient a les necessitats d’un guió inqüestionable. Efectivament, no pot existir un futur de progrés sense l’assoliment (¡immediat!) de grans acords entre la majoria de les forces polítiques, per la qual cosa serà imprescindible el retorn als Pactes Nacionals (encunyats durant el Tripartit), que abastin una política fiscal progressista, el reforç de les parets mestres de l’estat del benestar, la socialització de l’usdefruit de l’habitatge, la política industrial i la transició ecològica, la governança, els drets civils associats a la població nouvinguda i com salvaguardem l’ús social de la llengua catalana. Conjunt de prioritats que converteix en imprescindible no deixar-se condicionar per l’independentisme que desmereix la necessitat de tenir una presència col•laborativa en la política espanyola atenent a la imprescindibilitat de rendibilitzar de millor manera la injecció econòmica europea.  

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Pragmatisme, en definitiva, que requereix valentia i coratge per superar tota mena de sectarismes, per trencar motlles i aspirar a guanyar el respecte i el reconeixement de l’oposició. Un camí ple d’enormes dificultats perquè tampoc no cal enganyar-nos: assolir un escenari de diàleg amb l’Estat exigirà a l’independentisme ser capaç de forçar el PSOE a la negociació, assolir acords i consolidar escenaris suficientment favorables com perquè siguin executats. En definitiva,  una veritable conquesta democràtica, de la qual no seran alienes imprescindibles mobilitzacions populars o de desobediència civil, tensions governamentals, així com respostes imprevisibles de sectors refractaris de l’aparell de l’Estat. 

En definitiva, escenaris de crisi per a un Govern que podrà encarar les dificultats amb major èxit com més s’aboni el nou president Aragonès al pragmatisme i a la cultura del no bloqueig amb la resta de forces polítiques de tradició democràtica.