Pel·lícules de romans

Com que m’empudeguen el cuiràs i les sandàlies, i com que tinc la desgràcia de no creure en Déu ni en la religió, passo la Setmana Santa amb la tele morta i llegeixo Juan Manuel de Prada, que és una manera esplèndida d’omplir de contingut el buit que deixa l’absència de Déu al cor. Una biblioteca en el oasis. Literatura para la fe és el seu últim treball. Recopila seixanta crítiques molt depradianes a obres d’autors units pel seu catolicisme. Són assajos que no busquen una altra cosa que la resistència i la profunditat de la fe del Juan Manuel, que a falta de miracles o revelacions místiques s’hidrata amb la literatura.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

¿Són divines o humanes les obres dels escriptors catòlics? De qualsevol manera, moltes vegades són poc transitades. El pitjor que ha deixat a Espanya la llosa del nacionalcatolicisme educatiu no van ser els pessics de monja ni el florido pensil, sinó el fàstic instintiu que una generació sencera de progres –la dels meus pares– li va agafar a qualsevol cosa que fes olor de ciri, inclosos els escriptors catòlics. Un professor de filosofia ens va arribar a dir a classe –perdona’l, Senyor, ja que va haver d’assistir a les Escoles Nacionals– que no existia cap pensador de relleu en els últims dos-cents anys que hagués sigut catòlic.

A una declaració tan orgullosament ignorant i freudianament ressentida s’oposen C.S. Lewis, G.K. Chesterton, Flannery O’Connor, Leonard Castellani, Leon Bloy, Gustave Thibon i tants altres autors trepitjats per la ploma del de Barakaldo en aquest llibre, a més del mateix Juan Manuel de Prada, l’existència dels quals a l’erm cultural hispànic no sé si és obra i gràcia de Déu, però de qualsevol manera és molt d’agrair. El seu llibre és una alternativa esplèndida als plans de gladiadors suosos que amenacen les pantalles.