Eleccions a la capital

Madrid

La ‘madrilenyofobia’ aclamada per Díaz Ayuso està calant dins i fora de la seva comunitat i recorda al mateix relat atroç que ja sentim a Catalunya o a Euskadi. Les ferides del greuge entre regions tarden molt a cicatritzar.

4
Es llegeix en minuts
Madrid

De viure al costat del Mediterrani he après que després de l’irritant xerric d’uns pneumàtics sortint molt de pressa, al voltant d’aquesta inconfusible olor de goma cremada i sobre aquestes marques inequívoques sobre l’asfalt, és molt probable que hi hagi un paisà. Els asseguro que no tots són o som així i que, darrere d’aquesta estesa creença que darrere d’un madrileny s’amaga un individu arrogant, fanfarró, xulo i amb infundats aires de superioritat, no hi ha més que la injustícia de l’estereotip, una etiqueta tan banal i fal·laç com el que converteix en garrepes els catalans, en ganduls els andalusos o en tossuts els saragossans. Tot és mentida. L’individu que gasta cautxú a la primera accelerada no és de cap lloc en concret, tret que ‘Gilipolles’ sigui un país. És un cretí amarrat a un gentilici.

L’evolució social inclou un kit de telèfons mòbils 5G i pantalla panoràmica, sèries en ‘streaming’ i youtubers a Andorra. Això és l’era moderna, el segle XXI que no ens van explicar en ‘Retorn al futur’. Però Espanya mai oblida ficar el seu caïnisme al sarró amb què viatja en el temps, com si en cada mudança calgués carregar una cosa vella i gastada. La classe política bé se n’encarrega i una part de la societat s’empassa aquest discurs fàcil i trampós que no et treu de les llistes de l’atur, però encoratja com altres pocs les converses a peu de barra. La presidenta de la Comunitat de Madrid parla de ‘madrilenyofobia’ i posa tothom al mateix sac, els de Madrid i els qui viuen fora de Madrid, a uns com a víctimes i als altres com a fiscals, de la mateixa manera que Arzallus i ETA s'atribuïen el sentiment de tots els bascos o que l’independentisme català diu que actua en nom i representació de tots els catalanes.Traducció: estem sols, tots ens odien, feu el que jo us digui i tot anirà bé. El que sobra és sornegueria, el que falta és sentit comú.

Madrid és llibertat, expliquen per allí. Circula un vídeo dels hotelers de la capital amb aquest eslògan i Díaz Ayuso no ha tardat a difondre’l a les xarxes. Apareixen cuiners i cambrers preparant ‘callos’, ‘cocido en tres vuelcos’ i canyes ben tirades. De l’Espanya dels balcons ja ens en podem oblidar. Tornem a l’Espanya dels bars. Madrid no ha posat ni un euro en ajuts directes a l’hostaleria. És igual. #YoConAyuso. Al meu barri hi ha més bars que a tota Suècia. Hauríem de celebrar altres Espanyes: la de la sanitat, l’educació, l’Espanya del R+D, espanyols als balcons aplaudint els científics i els professors. Som més de reivindicar les terrasses que d’exigir salaris dignes per als investigadors.

Ayuso està aconseguint que molts madrilenys pensin que en altres comunitats se’ls odia més enllà dels improperis tradicionals dirigits a la grada del Bernabéu. El discurs està calant dins i fora de la capital. El mateix relat atroç –es va dir abans– que ja sentim a Catalunya o a Euskadi. Les ferides del recel de la patria tarden tant a cicatritzar que es va haver de canviar el sistema de matriculació de vehicles perquè no hi havia manera de vendre un cotxe de Sant Sebastià fora del País Basc.

Notícies relacionades

Denunciant una ‘madrilenyofobia’ mai vista fins ara», Ayuso no fa més que propagar-la a fora i inundar la Villa i la comunitat sencera d’un tuf pudent de victimisme a la caça del vot. Droga electoral, merda de la bona. I no deixa de ser una paradoxa pel fet que Madrid és ciutat heterogènia, on només un de cada dos habitants ha nascut a la capital (49%). Mirin si no: dels 3,3 milions empadronats a Madrid (6,7 milions viuen en el conjunt de l’autonomia), 220.000 procedeixen de Castella i Lleó; 170.000, de Castella-la Manxa; 133.000, d’Andalusia; 80.000, d’Extremadura; 57.000, de la resta de la comunitat autònoma (menys que d’extremenys, compte aquí); 47.000, de Galícia.... i així fins a completar l’ADN que transita per les venes de Malasaña, Chamberí i el Puente de Vallecas.

Però Díaz Ayuso es considera la personificació de l’entrepà de calamars, la del mocador de Manila i el vestit ‘chiné’, l’emperadriu de Lavapiés, l’os, l’arboç, el porter del Madrid, el central de l'Atlètic i l’assistent del Rayo. Tot alhora, quan si s’hagués de comparar amb els tres tombs del ‘cocido’ caldria citar la seva irresponsable gestió de la pandèmia, el fitxatge hilarant de Toni Cantó i el turisme de borratxera que entona La Marsellesa al rebuf de «Madrid és llibertat». Al final aconseguirà que caiguin igual els madrilenys que els francesos, uns turistes de ‘botellon’ amb qui sembla que està aliada, sol que aquesta vegada no tindran el seu 2 de maig. Les eleccions són el 4 i va pujant a les enquestes. ‘Oui’. Tornen els 80. ¿Recorden l’eslògan? En efecte: Madrid em mata.