L’‘efecte tòxic’

En termes estratègics, Aragonès resultarà elegit en temps de descompte –altres eleccions passarien factura a JxCat–, però el seu mandat serà deutor d’una triple dependència: de l’aval de la CUP, una força antisistema que li imposa el peatge d’una moció de confiança a meitat de la legislatura; de Carles Puigdemont i del seu Consell per la República, que liderarà de portes enfora la «internacionalització del conflicte» mentre JxCat continuarà posant pals a les rodes de portes dintre i de la dependència orgànica d’Oriol Junqueras.

Aquest últim factor ha sigut determinant per restar marge de maniobra al candidat d’ERC. Junqueras, l’endemà de les eleccions del 14-F, va tancar la porta a una obertura tàctica de Pere Aragonès en direcció a Salvador Illa a l’afirmar que Esquerra i el PSC «són les dues forces més contraposades del Parlament». ¿Més antagòniques que amb Vox?, podria ser una pregunta retòrica. Fins i tot donant per suposada la voluntat d’ERC de reeditar un govern en clau independentista, un conat de negociació amb el PSC hauria encès totes les alarmes a JxCat. Aritmèticament existeixen dues majories que sumen 74 escons (6 més que la majoria absoluta): ERC-JxCat-CUP i PSC-ERC-ECP.

Des d’aquesta òptica, els primers compassos del discurs d’investidura de Pere Aragonès van incorporar acords maragallians. El candidat va estirar el «fil vermell» del cabdell del republicanisme incorporant noms del catalanisme federal, de la Unió Socialista de Catalunya, del PSUC, del Reagrupament i fins i tot del PSC: Almirall, Campalans, Pallach, Candel, Benet, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany... La música, no obstant, va quedar truncada per la lletra del seu discurs: processisme sense submissions ni tuteles del legitimisme de JxCat.

Aragonès va sintetitzar el seu full de ruta en la segona sessió d’investidura: unitat de l’independentisme per avançar cap a la República catalana en el marc d’un Acord Nacional per l’Amnistia i el Dret a l’Autodeterminació. El portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, va ser més taxatiu: va acceptar l’«embat democràtic de ruptura amb l’Estat» de la CUP i va sintetitzar el marge de maniobra: «En aquest país, el consens és l’amnistia i l’autodeterminació». Aquestes són ara les dues paraules màgiques. «No es va lluny sobre la base d’una quimera», va alertar Salvador Illa, reprenent un discurs de Pasqual Maragall del 2005.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Sí, el binomi «amnistia-autodeterminació» substitueix al del «dret a decidir-principi democràtic». Un sector de la intel·lectualitat i de l’acadèmia ja l’ha avalat, com el va avalar llavors. El relat continua sent pervers. En l’àmbit penal, l’amnistia no només és constitucionalment inviable, sinó que pot torpedinar la via dels indults i de la reforma del Codi Penal. I en el polític, un altre referèndum ens abocaria a un nou exercici de democràcia ritual, en clau binària, de blanc i negre. Ja en coneixem els costos i el resultat: una Catalunya empatada amb ella mateixa.

L’alternativa seria un exercici de democràcia deliberativa –l’instrument per administrar la pluralitat política i la complexitat social– que fos capaç de vehicular una proposta que pogués ser ratificada per una àmplia majoria de la ciutadania (començant pels dos terços del Parlament que exigeix la reforma de l’Estatut). Mentrestant, seguirem presoners de les paraules: ara l’amnistia i l’autodeterminació com a condicions prèvies a tot consens. Les paraules, va escriure el filòleg Victor Klemperer, poden actuar com dosis ínfimes d’arsènic: «Un se les empassa sense adonar-se’n, sembla que no facin efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic». I en això estem.