La gestió de la pandèmia
Covid Madrid-Barcelona
Madrid viu en una realitat paral·lela respecte a la resta d’Espanya, però paga un preu alt
Ja fa diverses setmanes que veiem en els mitjans com Madrid continua vivint amb això de la Covid en una realitat paral·lela a la de la resta d’Espanya. A Catalunya o les Balears, per exemple, se segueix fins fa molt pocs dies amb les normes de prevenció exigides pel Govern de cada autonomia, i no obstant a Madrid la gent fa una vida extravertida i esvalotadora. Madrid ha sigut sempre una ciutat a la qual li agrada ser al carrer. La vida social és per sobre de la mitjana, i si la comparem amb la de Barcelona allò és xauxa davant l’existència insípida i una mica deprimida en la que nosaltres vivim.
Fa uns dies un amic madrileny m’explicava cargolant-se de riure que continua veient-se amb les seves amistats com si no passés res. Llàstima, em deia, que a la nit els sopars no poden allargar-se tot el que ens agradaria, però els bars i restaurants estan a rebentar de clients. Un actor català que ha arribat a Barcelona, després d’estar diverses setmanes actuant a Madrid, em comentava com els teatres d’allà s’ocupen fins al 75%, a diferència dels de Barcelona l’aforament dels quals és només del 50%. Aquest mateix actor em deia amb sorpresa que cada nit, al sortir del teatre, tenia moltes dificultats a trobar taula per sopar després de la funció. Totes les terrasses estaven plenes de gom a gom. «Et deixo, que he quedat per sopar amb uns amics», em deia l’altre dia un altre madrileny amb qui parlava pel mòbil. Li vaig preguntar: «¿Us veieu gent de bombolles diferents?» «Sí, és clar», em va respondre. «Hem passat el virus gairebé tots, i a més prenem les canyes fora. No passa res». Després un mira la incidència de la Covid en una regió i en una altra, i sí, Madrid està respecte a Catalunya lleugerament per davant en casos i morts, prop de 2.000 més, que no és poc, però és estrany que la diferència sigui aquesta i no més gran tenint en compte que una comunitat s’esforça per complir, i l’altra va al seu aire.
Això es veu amb estranyesa des de Catalunya. És estrany que els que viuen amb aparent despreocupació no paguin les conseqüències d’una manera més, diguem, numèricament escandalosa. Tot i que, si ho pensem bé, 2.000 persones més o menys és moltíssim.
