Barraca i Tangana
M’agradaria
Si penso com treballaven els columnistes d’abans, imagino senyors amb barret, bastó i vestit, perfils elegants a contrallum, intel·lectuals inclinats sobre robustes màquines d’escriure, simfonies de Mahler lliscant sobre les aromes del tabac a la pipa, cervells que il·luminen la humanitat sencera, glops de whisky en vasos amples i brosses de pols suspeses en l’aire, despatxos amb milers de llibres en biblioteques de roure, veus greus, cites en llatí i tertúlies brillants; això imagino, una cosa així, dels columnistes d’abans.
Imagino un assumpte seriós, imagino gent que sap, però ara em veig a mi, em veig escrivint això, ara i aquí. Em veig mal vestit amb dues peces de pijama que no combinen entre si, que encara no m’he rentat ni la cara, bevent cafè de marca blanca i tirat en mala postura sobre un sofà que hem de canviar, teclejant un portàtil de pantalla bruta sense saber molt bé què dir, amb el meu fill recolzat a l’espatlla mentre veu La Patrulla Canina i demana a crits que m’aixequi per tirar uns penals, que em vindria de gust, a tot estirar, jugar a una cosa al mòbil, i la meva filla queixant-se perquè no vol veure La Patrulla Canina, decidint amb ella a pedra, paper o tisora si poso o no poso una coma en la condicional que obre aquest article; això veig, una cosa així, si miro per aquí. Veig un desastre, veig gent que no en sap, que no tanca la porta al sortir.
Si penso tot el que no faig i hauria de fer, si penso tot el que no soc i hauria de ser, si penso tot el que no sé i hauria de saber, se me’n van les ganes de viure. M’agradaria saber fer fotos. M’agradaria saber alguna cosa d’economia. M’agradaria saber més, però no m’esforço per saber-ne més, ni tan sols durant cinc minuts. En això el futbol és més agraït, perquè els ‘m’agradaria’ els projectem sobre el camp. Els ‘m’agradaria’ depenen d’altres. Si ets exigent amb el teu equip, sembla que siguis exigent amb tu mateix, però no. S’ha de ser ambiciós, et diuen. No t’has de conformar, repeteixen. És fàcil amb la vida dels altres. M’agradaria, és clar, i a qui no. És gratis amb la vida dels altres.
Amb la nostra, costa. Amb la nostra, sovint, el que ens agradaria és incompatible amb el que ens agrada.
A la meva filla, que en passa bastant del tema, li vaig preguntar la setmana passada en quina posició li agradaria jugar a futbol. Em va demanar que li expliqués a què es dedica més o menys cada jugador, quines serien les seves obligacions en cada posició del camp, i al final va elegir: «Jo seria portera, em quedaria allà asseguda tan tranquil·la, mirant el mòbil sense cansar-me i esperant que vinguessin». La vaig felicitar per la seva magnífica elecció, però hi va haver mala sort.
Aquella mateixa nit Bounou, el porter del Sevilla, va pujar a rematar l’últim córner i va marcar un gol amb l’esquerra. La meva filla ja estava dormint, però em vaig recordar d’ella i els porters. Li ho vaig ensenyar l’endemà i va veure el gol amb cara de sorpresa. Em va dir «quin embolic». Vaig poder notar que alguna cosa no encaixava en la seva vida imaginada com a portera, en la pau mental del seu cap. Vaig poder notar el seu aclaparament perquè se li trencaven els esquemes. «Ja no vull ser portera, ahir no em vas explicar això». Una cosa és el que ens agradaria i una altra el que ens agrada. Vaig poder notar que ens enteníem d’una manera sincera.
