Eleccions a Washington-Madrid

Hi ha un ens al que costa posar-li nom. Els nacionalistes catalans l’han anomenat durant anys, injustament, Madrid. Azaña el va anomenar «el campament de l’Estat». La versió conspiranoide de l’independentisme l’anomena el «deep state». I el món de Podem l’anomena «l’Ibex-35». No té nom, però tothom sap de què parla. D’una amalgama formada d’una banda de l’elit política i mediàtica, els gestors de les grans empreses, alts funcionaris de les institucions de l’Estat, l’entorn de la monarquia i les grans consultores. Tenen una agenda i un argot propi i quan els visites notes que la seva conversa no és la teva. El nacionalisme basc l’anomena pel seu nom: el poder. Aquí l’anomenarem Washington-Madrid com l’han batejat en alguns cenacles polítics.

D’algun temps ençà, aquest conglomerat té la sensació que ha perdut el control, o actua com si l’hagués perdut. L’ocàs de la seva hegemonia es focalitza en el final del bipartidisme i, també, en la irrupció de l’independentisme al perdre un dels seus millors peons: CiU. I aprofita qualsevol oportunitat per mirar de recuperar el seu poder o fer-ho veure. El tsunami desencadenat amb la fallida moció de censura a Múrcia ha fet miques Ciutadans i ha posat en evidència la debilitat estructural i electoral de Podem, en perill de desaparèixer allà on va néixer. Molts han vist en aquesta jugada el ressorgir del bipartidisme i ràpidament l’han identificat amb Iván Redondo, per part del PSOE, i Miguel Ángel Rodríguez, per part del PP a tall d’enemics inseparables. El somni humit dels qui així ho veuen és que ni Ciutadans ni Podem superin el 5% en les eleccions del 4 de maig a la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM) i les aigües tornin al seu curs.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El cert és que la pandèmia, primer, i el repartiment dels 140.000 milions dels fons europeus, després, han regirat les aigües del Washington-Madrid, des d’on alguns volen convertir el conjunt de l’Estat en un simple tauler en el qual juguen les seves partides simultànies d’escacs polítics o econòmics. Tant és així que, per a aquest conglomerat, la CAM no és el lloc en el qual viuen sinó el decorat de la següent batalla. Isabel Díaz Ayuso i Pablo Iglesias plantegen les eleccions del 4-M en aquests termes. Ángel Gabilondo, Mónica García i Edmundo Bal se les plantegen com el que són: el judici electoral a la gestió de la pandèmia a la CAM, amb una de les letalitats més altes d’Europa i el fiasco dels serveis públics.

La gran pregunta d’aquesta campanya electoral és: si com diu Díaz Ayuso, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid, ¿què serà Espanya si ella perd les eleccions? Espanya no és Madrid i els que viuen en aquest ens no la podran governar al segle XXI com si ho fos, ni des de la dreta ni des de l’esquerra. Una part de la societat catalana, per exemple, ha abraçat el projecte independentista per emancipar-se del Washington-Madrid, no d’Espanya. I en aquest moviment no ha calculat que el que ha fet realment ha sigut reforçar-lo per la seva incompareixença. Qui alliberi Madrid d’Espanya i Espanya de Madrid serà qui s’emporti el gat a l’aigua. El temps ho dirà.