Màxima polarització en la batalla de Madrid

L’intrèpid moviment d’Iglesias té també importants conseqüències en la política espanyola. Per al mateix vicepresident segon, que ha decidit traspassar el lideratge de Podem a la ministra de Treball, Yolanda Díaz, i ha posat el seu propi futur en mans dels votants madrilenys, i per a Pedro Sánchez, que, de moment, es lliura d’un vicepresident l’actitud del qual irritava els ministres socialistes i indignava els votants del PSOE. La maniobra representa, per tant, un repte per a Iglesias i un alleujament per a Sánchez, perquè Yolanda Díaz, proposada per Iglesias per a la vicepresidència, té un tarannà molt menys estrident.

 

Ayuso, que ja va amenitzar dimecres passat l’anunci d’eleccions anticipades amb el lema «socialisme o llibertat», com si el candidat del PSOE, Ángel Gabilondo, qualificat de tou pels seus, fos un perillós estalinista, va modificar aquest mateix dilluns el seu eslògan per transformar-lo en «comunisme o llibertat», delectant-se d’haver trobat, per fi, en el líder d’Unides Podem un candidat amb el qual embrancar-se en el cos a cos. I allà, en aquest terreny tan enfangat serà en el que es desenvoluparà una furibunda campanya electoral, trufada amb esclats populistes pels dos costats.

 No està clar a qui pot beneficiar tanta polarització, tot i que la candidatura d’Iglesias, o el vot contra Iglesias, pot contribuir a aglutinar els votants de la dreta entorn d’Ayuso i acostar-la a la majoria absoluta. En aquest revulsiu confien en el PP. També podria servir, no obstant, per mobilitzar el vot de l’esquerra, el vot anti-Ayuso, entorn d’Iglesias, especialment si forja la seva oferta de presentar-se en una llista conjunta amb Més Madrid, el partit del seu íntim enemic, Íñigo Errejón. En això té posades totes les seves esperances el líder d’Unides Podem, que es juga el seu futur polític a una sola carta: o és president de Madrid o haurà d’abandonar la política.

Enmig d’aquest xoc, les opcions intermèdies, més temperades, es poden difuminar, gairebé fins a desaparèixer. Sens dubte Ciutadans, que es podria quedar sense diputats i fora, per tant, de l’Assemblea de Madrid. Però podria ocórrer, que els electors reaccionin contra tanta crispació i converteixin Gabilondo en el Joe Biden madrileny davant Ayuso/Trump. És l’esperança dels socialistes, que es venen com l’esquerra assenyada davant Iglesias, fins i tot sabent que en cas de polarització, són els extrems els que solen tenir tots els trumfos.

Notícies relacionades

Les incògnites del 12M

‘Cuchillo’, un llibre extraordinari

El líder d’Unides Podem no parteix d’una posició favorable per portar endavant el seu desafiament. Molt al contrari. En els últims sondejos madrilenys el seu partit vorejava el 5% dels vots que dona accés a la representació parlamentària. És a dir, corria el risc de quedar-se fora del Parlament madrileny. En les eleccions autonòmiques del maig del 2019, Podem va quedar l’últim, el sisè, amb tan sols set diputats, 20 menys que els que havia obtingut el 2015, els 20 que li va arrabassar la candidatura que encapçalava Errejón.

Perquè ara l’operació doni majoria a les esquerres davant les dretes, Iglesias necessita molta sort i reunificar en una candidatura els que formaven el Podem original. Seria també imprescindible la concurrència dels socialistes en un govern de coalició. El 2019, el PSOE va ser la força més votada amb 37 escons, però els partits d’esquerres no van sumar prou i Cs, que podria haver decantat el Govern en aquesta direcció, va decidir recolzar el PP. L’aventura autonòmica d’Iglesias necessita de molt més que del seu èxit electoral per remuntar des de gairebé el no-res fins a la conquista del cel de Madrid.