Més enllà de les agendes

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

El tema s’imposa, ascendeix al titular i segresta les reflexions. I apareix inevitablement, per bé o per mal (sovint per mal), la falca de «la pel·lícula amb agenda». De vegades, fins i tot, s’extreu el tema de la pel·lícula o de la sèrie en qüestió i se n’opina en general, sense tornar-hi, com si la missió d’aquestes propostes només fos activar o reactivar opinions i diàlegs. És cert que hi ha pel·lícules que es beneficien d’aquesta tendència, propostes a les quals se’ls perdonen els mals (que de vegades són molts) perquè el seu missatge és valuós, oportú i necessari. Però també es dona el cas contrari, pel·lícules que queden reduïdes al tema quan són tan importants pel que expliquen com per com ho expliquen. Les pel·lícules citades en són un bon exemple, com també ho és la sèrie de Michaela Coel ‘Podría destruirte’ (HBO, 2020), una reflexió lúcida, ferotge i desoladora sobre el consentiment. Com ho és la pel·lícula de terror ‘Amulet ‘(2020), curiosament també escrita i dirigida per una actriu, Romola Garai, i molt contundent en la seva denúncia dels abusos. Tant de bo algú l’estreni aquí. I com ho són, en l’àmbit literari, dos llibres de recent publicació a Espanya. Un és ‘Tengo un nombre’ (Blackie Books), les memòries de l’artista i escriptora Chanel Miller, que va ser víctima d’una violació en un campus universitari nord-americà el 2015 i el cas de la qual va ser molt mediàtic. I l’altre, ‘Harvey’ (Anagrama), en què la gran Emma Cline aborda el #MeToo des del cap del monstre: Harvey Weinstein.

Totes les propostes esmentades fins aquí són importants pels temes que aborden i comparteixen. La coincidència en el temps de totes aquestes autores (i moltes altres) parlant amb claredat, gosadia i enuig d’aquests temes, de dimonis silenciats durant tant temps, és una notícia extraordinària. Però s’ha d’evitar tant sí com no que la notícia sigui només això perquè, a nivell mediàtic; els temes, fins i tot els més tremends i socialment compromesos, s’esgoten i donen pas a d’altres. La notícia és també que totes aquestes autores han trobat maneres increïbles d’explicar aquestes històries, moltes vegades autobiogràfiques, perquè ens arribin amb la força amb què ho fan i per reflectir (i denunciar) el seu abast i les seves implicacions. Les seves propostes són extraordinàries pel que expliquen, però també per com ho expliquen. Torno a les pel·lícules amb què arrencava aquest article, tot i que podria recórrer a qualsevol obra fins aquí citada. A ‘The Assistant’, on una jove (Julia Garner) que treballa d’assistent en una productora de cine sospita que el seu cap (Weinstein, tot i que no es digui) és un abusador, Kitty Green descriu l’horror més absolut sense ensenyar el monstre; i aquesta decisió no és un simple recurs narratiu, sinó una tesi en si mateixa. I crec de veritat que ‘Una joven prometedora, ’ fins i tot amb els seus possibles problemes, sacseja amb una força inaudita les ‘rape and revenge’ o pel·lícules de violació i venjança. Han hagut de passar molts anys, però per fi algú, la directora Emerald Fennell, reformula aquest subgènere qüestionant-se, entre altres coses, la idea de la venjança com a catarsi. És obligatori aturar-se en les decisions conceptuals, emocionals, narratives i estètiques que estan prenent totes aquestes autores perquè, afortunadament, estan canviant les coses i fent-les avançar.