Excés d’oferta

No dono l’abast per veure tanta sèrie

L’angoixa per no portar un bon ritme de consum de sèries té fins i tot un nom: FoMO, acrònim en anglès de la ‘por de quedar-se fora d’ona’

Es llegeix en minuts
No dono l’abast per veure tanta sèrie

La llista de sèries de televisió que tinc pendents augmenta cada dia. I, a jutjar pel que em trasllada la gent del meu entorn, no estic sola. Veure una sèrie s’ha convertit en una pesada obligació, ja sigui un èxit recent com ‘Gambito de dama’ o ‘Lupin’, sèries imprescindibles que se’t van escapar quan es van emetre a la televisió com ‘El ala oeste de la Casa Blanca’ o ‘Lost’ (i que ara tens completes a diferents plataformes) o una sèrie petita, deliciosa i imprescindible, que gairebé sempre és a la plataforma que no tens... Programem el nostre oci sota demanda i configurem el nostre entreteniment a mida amb contingut procedent de multitud de serveis. El ‘prime time’ ha mort ¡visca el ‘my time’!

En el meu cas la llista interminable de sèries que he de veure ha derivat en complexes planificacions que intenten compondre alguna cosa així com una graella per optimitzar el temps de què disposo. La sèrie setmanal, l’endemà de la seva estrena, les ‘sitcoms’ a l’hora de dinar i sopar; les que enganxen, els caps de setmana, per poder veure uns quants capítols, i els clàssics, per fer-me companyia mentre cuino, viatjo o corro a la cinta. No és fàcil. De fet, l’angoixa que m’envaeix quan noto que no porto un bon ritme de consum de sèries (perquè sí, ara les sèries ja no es veuen, es consumeixen com si es tractés d’un bé perible) té fins i tot un nom: FoMO, l’acrònim en anglès de la «por de quedar-se fora d’ona». El FoMO ja es pot considerar un dels grans drames del primer món. I al terreny de les sèries el pateix el periodista que es dedica a la crítica, el serièfil ‘amateur’ i fins i tot l’espectador mitjà inclinat de manera natural cap a l’audiovisual, a qui abans acompanyava la petita pantalla i ara la multiplicació d’oferta disponible li ha posat amb safata una oferta amplíssima i diversa (i infinitament més còmoda). 

L’expressió ‘bombolla audiovisual’ es va començar a utilitzar quan es va fer molt evident que el subministrament de contingut havia deixat de respectar les regles bàsiques de l’oferta i la demanda. Abans les sèries es produïen i s’estrenaven per la lògica de la televisió. Calia omplir de programes per a un grapat de canals i un nombre limitat d’hores d’emissió. Setmana a setmana, els esmentats programes havien de demostrar que aconseguien concentrar prou espectadors per garantir-ne la continuïtat. Quan això no succeïa, es cancel·lava. Era bastant simple. 

Però amb el ‘boom’ de les plataformes de streaming van sorgir uns interessos ben diferents. Parlem de serveis de pagament en què el benefici està directament connectat al preu de la tarifa que paguem, mes rere mes. Per això l’èxit dels seus programes es mesura d’una altra manera: en hores totals de visionament i en altes de nous clients. No haver de superar un examen setmanal per demostrar que el contingut interessa a l’audiència explica el seu frenètic ritme de producció. El que busquen, en última instància, és arribar a un flux constant d’estrenes que generin llargues sessions de visionament (les famoses maratons). Mantenir, en definitiva, l’interès del client. Han reemplaçat la contraprogramació amb la superprogramació, i lluiten pel bé més valuós i esquiu que els podem oferir: la nostra atenció. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Jo ja començo a patir les conseqüències d’aquesta mena de bulímia audiovisual. Cada vegada em costa més triar què veure. Es coneix amb el nom de fatiga de decisió i, pel que sembla, és una síndrome molt comuna quan ens enfrontem a seleccions de continguts tan àmplies que provoquen que el nostre cervell es bloquegi. Un altre efecte col·lateral, aquest ja més preocupant, és que cada vegada em costa més recordar el contingut que vaig veure fa tot just unes setmanes, com si la velocitat amb què paeixo les sèries fos inversament proporcional al pòsit que aconsegueixen deixar-me. També me n’he adonat que, últimament, tinc una inclinació natural a prioritzar les minisèries, perquè les sèries amb moltes temporades em fan una mandra infinita.

Senzillament hi ha massa contingut audiovisual perquè un ésser humà amb ocupació i vida personal pugui gestionar-lo sense dedicar-li un nombre irracional d’hores. O sense convertir-se en el que jo soc ara: una espectadora reticent als compromisos llargs, oblidadissa i indecisa. 

Temes:

Sèries