La piscina

Un dels meus primers records vitals és el casament del meu oncle Moncho. Crec que la meva germana encara no hi era, així que jo era molt petit. Estic segur que hi havia una piscina i estic segur també que hi havia uns amics del meu oncle que anaven tirant gent a la piscina. M’Imagino que al seu cap era espectacular i potser en aquell temps es considerava divertit. No els jutjaré, perquè el prisma canvia amb els anys. Llavors Paco Buyo era un porteràs i ara veus els vídeos i dubtes de si arribava a tocar el travesser, però bé, millor tornem al casament i els amics del meu oncle.

En un moment donat es van acostar on érem, amb la intenció d’emportar-se el meu pare. La meva reacció va ser la natural, entrar en pànic, perquè a més el meu pare no sap nedar i per mi estava clar que moriria. Estava absolutament convençut que el meu pare s’ofegaria si el tiraven a la piscina, que no el tornaria a veure mai més. El vaig agafar amb totes les meves forces, com si fos coala, i vaig barrejar crits i plors fins que vaig sentir els pseudosegrestadors dir que tampoc n’hi havia per posar-se així, que es rendien, que no em crearien un trauma per això, que a més ja estava mig casament mirant-nos, que no m’estranyaria que algú fins i tot truqués la policia.

Al meu pare li vaig anar perfecte, perquè no li venia gens de gust anar a la piscina i em va utilitzar d’excusa per quedar-ne fora, que ara que ho penso jo faig una cosa semblant amb els meus fills, que la gent creu que no quedo ni surto gaire perquè no tinc temps, perquè els he de cuidar i això, però en realitat sortir ja no em ve gens de gust en aquesta vida.

Heroi múltiple

Notícies relacionades

Enrique Ballester aconsegueix el Premi Panenka amb ‘Otro libro de fútbol’

L’última vegada

El cas és que els ‘llançaconvidats’ van desistir amb el meu pare, impotents davant el poder de l’increïble nen coala, però van canviar ràpid de víctima i van anar contra la meva mare. Aquí em vaig veure en un compromís existencial de primer ordre, que recordo perfectament la cara de la meva mare esperant que fes el mateix que abans, però jo ja havia muntat un numeret, estava acalorat xarrupant mocs i sobretot tenia por que si deixava anar el meu pare tornessin contra ell. Vull dir, de vegades no es pot ser un heroi múltiple i jo ja havia fet bastant, amb quatre o cinc anys, salvant una vida. Vaig veure com la meva mare es treia les arracades, primer, i tornava al cap de poca estona viva i feliç, però dient que se li espatllaria la roba pel clor. Jo seguia aferrat al meu pare per si de cas, vigilant des de lluny cada moviment dels amics del meu oncle, per si tornaven, però no van tornar. Un dels meus primers records vitals és la por d’una mort ridícula. Recordo bastant la piscina. Igual sí que em van causar un trauma, al final, amb la tonteria.

De vegades cal triar i assumir que no podem amb tot, com jo aquell dia, perquè és la veritat: no podem amb tot, cal triar, i no passa res. De vegades ho sap millor el nostre ‘jo nen’ que el nostre ‘jo adult’, perquè massa vegades ens demanen i ens ho exigim tot. Al futbol, sovint, per negar aquesta premissa senzilla es fan unes voltes impressionants. Explicacions tàctiques, teories conspiradores o fracassos inexistents. De vegades simplement no s’ha pogut, tot i que hagis fet de tot per aconseguir-ho i no passa res, i ja està. Aquella piscina és el futbol gairebé sempre: pots perdre, però tranquil que per això no es mor ningú.