Del desordre a l’ordre amb idèntics protagonistes

ERC i JxCat, els dos partits que han iniciat aquest joc d’amagar les conviccions, els principis i fins i tot les veritables intencions a fi d’acontentar l’irritable tercer en discòrdia, coneixen perfectament el missatge, a ells dos destinat, de l’increment de vots de la CUP: «Espavileu d’una vegada, colla de processistes». L’increment de la CUP no significa, doncs, de cap manera, ni que els votants que han passat de les dues formacions acomodatícies a la radical s’hagin tornat més d’esquerres ni que s’hagin reconvertit en partidaris de la violència, les trencadisses, els saquejos, les cremes de contenidors o els còctels incendiaris.

Les coses han començat així, però no seguiran per aquest camí. L’independentisme, com tota la societat catalana o encara més, necessita demostrar no només que vol i pot mantenir l’ordre, sinó per sobre de tot, que és capaç de gestionar les competències de l’autonomia amb solvència i amb escàs acompanyament d’enrenou ideològic. Res de confrontacions que puguin servir d’excusa per a nous disturbis. Exactament el contrari, vaja, del que estem vivint aquests dies. Ara com ara, la primera opció d’ERC és un Govern tan netament com falsament independentista, tan eficient com pugui en termes de tecnocràcia i tan inoperant com convingui a l’hora de plantar cara, i no cal dir-ho d’aproximar-se a qualsevol moment de la veritat. El més probable, si la CUP vol pintar alguna cosa en aquesta procel·losa legislatura, és que es conformi amb alguna concessió simbòlica a canvi de facilitar la investidura d’Aragonès.

Establerts tot i que no ben confessats aquests propòsits compartits per Junqueras i el nou líder efectiu de JxCat, Jordi Sánchez, queda clar que la CUP no pot ser en cap cas un company estable de viatge. A tot estirar, facilitaria la investidura per evitar altres peatges. Tot seguit, els comuns intervindran en l’acció. Tret que, carregat el mort del fracàs als cupaires, l’entrada en escena dels comuns s’avancés una mica més del compte. Sigui com sigui i de manera paradoxal, el trànsit del desordre a l’ordre que per fortuna ens espera, si l’infortuni no ho espatlla, estarà capitanejat per ERC en companyia o en competència amb JxCat. Que la violència té les hores comptades és una predicció de primer curset d’anàlisi. Ara bé, falta veure si l’ingrés sense més reticències dels comuns al bloc de l’ordre donarà prou de si, no com per aixecar, però potser sí com per obviar d’entrada, el veto a JxCat. Total, han votat junts els pressupostos.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Descartada la repetició de les eleccions pel risc que representaria de convertir l’independentisme en l’‘acotxador’ que enfila l’anxaneta Illa fins a la presidència, pren, doncs, una mica més de versemblança la investidura d’Aragonès amb govern monocolor minoritari, sotmès a sacsejades de tots costats, però també, almenys en teoria, capaç d’acords puntuals i variables ara amb un i després amb l’altre, sense excloure del tot el PSC.

Sigui com sigui i més enllà d’unes negociacions que la violència al carrer ha complicat, si alguna cosa haurien de tenir més o menys clar tant els polítics com els periodistes com els empresaris que clamen pel recolzament total als sindicats policials, és que els episodis d’aquests dies serviran de vacuna contra el desordre i no d’incentiu. De vegades, començar amb mal peu és una advertència i una oportunitat per seguir sense ensopegar més del compte.