L’última vegada

Ahir estava preparant un reportatge, xerrant amb la Marina, i li vaig preguntar què recordava de l’última vegada a l’estadi, què guardava en la memòria de l’últim partit amb aficionats a les grades, abans del tancament per la pandèmia de la Covid. Entre d’altres, la Marina va assenyalar un aspecte en el qual jo no havia caigut: el nostre equip anava perdent aquell dia i molts aficionats van marxar abans que s’acabés el partit. A ella li agradava arribar aviat i marxar l’última i es preguntava si tots aquells que havien renunciat a aquells últims minuts de futbol, ara, un any després, farien el mateix o valorarien la joia que suposa, que sempre ha suposat per molt que s’hi pugui patir o perdre, ser a la grada veient els teus, amb els teus, i amb tots vius i sans.

Aquest anar-se’n o quedar-se quan tot sembla perdut és una de les actituds futbolístiques que millor defineixen com som i com vivim. En el meu cas, sigui quin sigui el resultat, sempre penso que pot canviar i em val també per a les situacions d’esperança o per als moments d’autèntic pànic. Per molt malament que jugui el meu equip, en el fons crec en la remuntada. Per molt bé que pinti l’assumpte, temo un daltabaix sobre l’hora. Sé que passa molt poques vegades i per això se sol dir miracle, sé que és improbable perquè ho diuen les estadístiques, l’experiència i les quotes de les cases d’apostes, però també sé que pot passar i que aquesta possibilitat, a més, és el motor de la meva addicció com a aficionat. Hi ha qui marxa de l’estadi cinc minuts abans del final i hi ha qui celebra la victòria abans d’hora. Jo d’aquesta gent no me’n fio. Jo ni tan sols ironitzo per WhatsApp del que sembla acabat per si el karma me la torna després amb un golàs.

D’un dia per l’altre

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La gràcia de les últimes vegades és no saber que són les últimes vegades. Segurament, si tots aquells que van marxar de l’estadi haguessin sabut que era l’última vegada, s’haurien quedat, però llavors, també segurament, no ens haurien ensenyat com són de veritat. Fa uns anys, quan buscava motivació per ordenar una mica la meva vida, m’afligia pensar que ja mai se’m faria de dia jugant al FIFA a la Play, o que mai despertaria amb ressaca un dimecres qualsevol a mig matí. M’afligia pensar que aquella nit era l’última vegada, m’hi negava i no podia suportar-ho. Després, d’un dia per l’altre, te n’oblides. És com deixar de jugar partidets al pati de l’escola, com canviar de sèrie quan t’acabes les temporades. Passes de pantalla. Simplement s’acaba.

De petit vaig tenirun entrenador que ens deia que entrenéssim cada dia com si fos l’última vegada, que juguéssim cada partit com si fos l’últim, sense deixar-nos res, perquè mai se sap en realitat quan és l’última vegada, però nosaltres érem infantils que rèiem i no li fèiem gaire cas. Una tarda va arribar a l’entrenament un company sense botes ni motxilla i ens va explicar que deixava el futbol per una malaltia al cor. L’entrenador ens va reunir en un cercle sobre el camp, va detectar que alguna cosa havia cruixit, ens va recordar que mai se sap quan és l’última vegada, i ja no reia ningú. Com aquest any de Covid, sentim molt pròxim el que semblava llunyà. Aquell dia l’entrenament va ser estrany.