Parar el cercle de violència

Amb més o menys intensitat, els disturbis després de les manifestacions de protesta per l’empresonament del raper Pablo Hasél se succeeixen, amb Barcelona com a epicentre. Ja fa massa temps que duren uns disturbis que són tòxics per al teixit social, polític i econòmic de la ciutat, a més de per a la imatge de Barcelona com a pol d’atracció de talent i d’inversions, tan necessàries en aquest moment de crisi. Sembla que la marca Barcelona pot amb tot, però hi ha senyals que no és així.

Com informem a l’edició d’avui, la realitat que porta centenars de joves a manifestar-se i, a alguns d’ells a comportar-se de manera violenta, és molt complexa i impossible de simplificar en categories reduccionistes. A les manifestacions conviuen joves molt enfadats per l’acumulació de crisis, per la ruptura de l’ascensor social generacional, amb altres apolítics que acudeixen a la crida de la brega. Braç a braç, hi ha joves polititzats amb causes com l’atur juvenil i el difícil accés a la vivenda, altres que busquen l’adrenalina del joc del gat i la rata amb els antiavalots i altres que expressen la fatiga pandèmica. Hi ha col·lectius ben organitzats amb arrels ideològiques que s’enfonsen en el clàssic moviment de protesta català i d’altres que s’han hiperpolititzat amb el procés i pugnen per canalitzar la frustració de les promeses no complertes (la inexistent república). Tan reduccionista és afirmar que tots els manifestants són saquejadors del passeig de Gràcia com afirmar que tots són joves sense futur que anhelen un canvi social. La paleta de colors és molt àmplia i obliga a certes reflexions, com la necessitat de dissenyar polítiques juvenils eficaces o l’obligació d’acabar amb la incapacitat del món adult per escoltar i entendre els joves.

Tot això serveix per comprendre el que succeeix, però no per justificar-ho. La destrucció de mobiliari urbà, els atacs contra la policia i els assalts contra comerços són inadmissibles. És sa democràticament preguntar-se, investigar i si és necessari censurar els dispositius de seguretat dels antiavalots, en aquest cas la Brimo dels Mossos d’Esquadra. Si és necessari canviar protocols i reformar el model d’ordre públic, tant el Govern com el Parlament han d’obrir el debat, com ja va succeir amb la comissió parlamentària del 2013. Això sí, el que ha d’acabar és la utilització política de la policia i aquest sentiment de desconnexió generat des de l’octubre del 2017 a una part de la societat i la classe política catalana que porta a la convicció, explícita o implícita, que hi ha certa violència no només justificable sinó comprensible. Reformi’s el que calgui reformar pel que fa al funcionament policial perquè els agents no hagin de recórrer a un gremialisme cec per sentir-se acompanyats.

Paral·lelament al del model d’ordre públic, convindria obrir altres debats. Per exemple, el dels límits del dret a la protesta i la seva convivència amb el dret a estar a la via pública i a no patir la destrucció de la propietat. Convé entendre que els antiavalots no són els que han de mediar amb una societat tensada políticament des de fa una dècada, convulsada per la successió de crisis econòmiques i socials, i ara sota el flagell de la pandèmia. Aquesta és la tasca dels agents socials i polítics: escoltar les capes de la població que se senten desemparades, discernir la protesta de l’enrenou i del vandalisme, i traçar una línia vermella que separi els qui practiquen, promouen i defensen la violència dels qui no ho fan.