Ensenyar-ho

De tant en tant apareix a les nostres vides un heroi, un exemple a seguir, un referent. De tant en tant emergeix un escollit que no és com la resta de la gent. De tant en tant passa el que va passar llavors: un diari va enviar un periodista a escriure la crònica d’un partit fora de casa, el periodista va viatjar fins al nord i poc abans de l’hora d’anar a l’estadi els va dir que al carrer feia molt fred, que potser el millor seria que es quedés a l’hotel i escrigués la crònica veient el partit per la tele. Quan els caps van entendre que no estava fent broma, quan van assimilar que estaven tractant amb un autèntic geni, li van contestar que ja tardava a acudir a l’estadi, per feina, i que si tenia fred es podia pegar amb algú pel camí per anar escalfant. No sé si el nostre heroi va tornar a viatjar a algun partit, però sovint el recordo, perquè només de tant en tant apareix a les nostres vides algú així, un exemple a seguir i un referent, un gran entre els grans, que és impossible oblidar-lo.

De tant en tant, també, la meva dona s’enfada per alguna cosa i m’ho fa saber d’una manera simple i efectiva, tot i que poc subtil. Bàsicament em diu «estic enfadada» i remarca que m’ho diu perquè me n’assabenti, perquè si no m’assabento que està enfadada per què s’ha d’enfadar. La veritat és que té bastant sentit, sobretot en aquesta època on no n’hi ha prou de fer les coses, perquè només això no serveix. Avui dia també és necessari ensenyar que fas aquestes coses.

Si no mostres, ocultes alguna cosa

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Recordo aquells vídeos de futbolistes entrenant-se a casa seva, molt aplicats durant el confinament, i recordo malpensar en l’íntim d’aquells que no pujaven a les xarxes socials vídeos que mostressin els seus entrenaments. Si no ensenyaven com s’entrenaven és que tenien alguna cosa a amagar, si no ensenyaven el bé és que estaven tapant una cosa dolenta, bevent còctels, sopant Phoskitos i fumant Ducados, però segur, una cosa dolenta. Passa amb tot, almenys a mi: si no ho ensenyes, estàs automàticament sota sospita. Si la nit de Nadal no vas compartir una foto complint les restriccions, segur que vas sopar amb tres-centes persones. Si ets futbolista, canvies d’equip i no escrius una emotiva carta de comiat, segur que no t’importaven ni el club ni els aficionats. Si ets periodista i no puges una foto treballant des de l’estadi, segur que t’has quedat a l’hotel perquè feia fred. Segur, perquè si fas el bé és per ensenyar-ho, si vas estar allà ho compartiràs i si has sigut feliç has d’explicar-ho.

Recordo, no fa tant, parlar amb un futbolista que no van renovar i compartir una confessió d’innocència. «Pensava que jugant bé n’hi havia prou», em va dir, i jo també ho pensava. Ell no era gaire simpàtic amb la premsa, no besava l’escut al camp i no atenia al club les intrigues de palau. No tenia ni representant perquè considerava que el fonamental era fer bé la seva feina, fer-la de la millor manera possible i ja està. Potser ens aniria millor així, en general, però intueixo que ja és impossible, que ja són més importants les altres coses –l’ornament, el soroll i l’artifici– perquè mirem sense veure-hi, perquè el substancial exigeix pausa i no ens n’adonem.