La Tribuna

Un diumenge trist, gris, melancòlic

Sobre la jornada electoral no només pesa la Covid, sinó el desgast i la ressaca que fa més de tres anys que dura, i la possibilitat que al final les eleccions s’hagin de repetir

Es llegeix en minuts

Diumenge resultarà un dia gris, trist, fins i tot melancòlic. I no em refereixo a la climatologia, tot i que és probable que el cel no es vesteixi de lluminós blau. Són molts els que no aniran a votar, per la mateixa raó que han sigut multitud els que han sol·licitat no haver d’atendre a les meses electorals. Per la por del coronavirus, la Covid-19, aquest fantasma que ha trastocat les nostres vides, aquest llast que cada un porta com pot.

Però no és només la malaltia i la seva rastellera de conseqüències. La política, els partits i els polítics, també han contribuït al fet que diumenge sigui un dia sense pena ni glòria. Els partits acusen un fort desgast, una ressaca que fa més de tres anys que dura. Serveix això per als que van estar en una trinxera o bé en la de davant.

El nivell general dels candidats dista ostentosament del que havia sigut en el passat. Salvador Illa es beneficia d’haver sortit molt per televisió i de la falsa idea –era secretari d’Organització del PSC, va avalar el 155, va acudir a la manifestació unionista del 8 d’octubre– que no va tenir res a veure amb el succeït el 2017. Que la seva gestió de la pandèmia des del Ministeri de Sanitat sigui, número en mà, de les pitjors d’Europa i del món, sembla no passar-li factura.

Dels tres partits amb possibilitats reals de guanyar, els votants de dos d’ells, JxCat i ERC, van viure l’anomenat procés com una etapa resplendent, històrica, prenyada d’esperança i il·lusió: les immenses manifestacions, el 9-N, l’èpica de l’1-O, també la declaració frustrada del 27 de setembre... El PSC, en canvi, apel·la a aquells que ho van viure amb inquietud, que van sentir violentats els seus sentiments identitaris, que fins i tot van témer un futur catastròfic. Aspira a concitar el vot dels contraris al referèndum i a la independència, rellevant Ciutadans, que s’enfonsa sense remei.

La diferència entre JxCat i ERC és, sobretot, retòrica, narrativa. Els primers, els de Puigdemont, pretenen guanyar estirant una mica més el xiclet emocional. Saben, no obstant, que ja gairebé han interioritzat, que la independència, si de cas, va per llarg. Els republicans, que també ho saben, van decidir ja a finals del 2017 assumir el fracàs, fer un ‘reset’ i admetre que el recorregut és llarg. Això sí, amb una primeríssima estació ben clara: aconseguir l’hegemonia independentista i també en la política catalana. Ni els uns ni els altres renunciaran a la independència, però són perfectament conscients que res serà com abans. I que governar bé i per a tothom és ara el que de veritat importa.

Per la seva banda, Illa recepta amnèsia. Viatjar al passat. A fa deu anys. ¿Al tripartit? ¿A la infame sentència de l’Estatut?¿A la presidència de Mas? És igual. Rebobinar per fer com si el procés no hagués existit. Ens conviden els socialistes a un estèril i insà exercici d’escapisme. Que fem com els nens, que tanquem els ulls o ens cobrim el cap amb el llençol. Però la veritat l’independentisme no desapareixerà. Com el cèlebre dinosaure de Monterroso, continua sent allà.

Notícies relacionades

El succeït en els últims anys compta, i molt. La qüestió nacional continua condicionant-ho pràcticament tot, i no únicament perquè els presos segueixin presos i els que són a l’estranger segueixin a l’estranger. Els que auguraven que el que decidiria les eleccions era l’atractiu de les diferents propostes economicosocials es van equivocar. Mentrestant, Sánchez, com Rajoy, continua sense tenir una proposta per oferir a Catalunya.

Deia al principi que diumenge serà un dia gris, trist, fins i tot melancòlic. Temo que les dates que vindran a continuació tampoc seran felices. La divisió en dos blocs, els vetos creuats i la fragmentació del vot –Vox irromprà al Parlament i, em temo, amb més ímpetu del previst– faran molt complicat, una tasca penosa, investir un president i formar govern. La situació amenaça de convertir-se en un trencaclosques infernal. Pot ser que, tot i que no ens ho mereixem, diumenge sigui únicament el porxo d’un nou espectacle lamentable, de cap manera edificant. I que al final les eleccions s’hagin de repetir. Seria un aspre revés, un més.