El fi límit entre incitar a l’odi i expressar ira

El Govern central planteja una reforma del Codi Penal perquè els delictes relacionats amb la llibertat d’expressió no comportin penes de presó. La modificació s’anuncia quan està a punt d’entrar a la presó el raper Pablo Hasél per complir la pena de nou mesos i un dia de presó imposada pel Tribunal Suprem pels delictes d’enaltiment del terrorisme i injúries contra la Corona i altres institucions de l’Estat. La condemna de Hasél ha mobilitzat dos centenars d’artistes que demanen la seva llibertat i afirmen que la persecució d’aquest tipus de delictes «no fa sinó retallar el dret, no només de llibertat d’expressió, sinó de llibertat ideològica i artística».  

La reforma és oportuna i necessària perquè a Espanya s’han produït en els últims anys nombrosos casos relacionats amb delictes sobre la llibertat d’expressió que contrasten amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional i, sobretot, del Tribunal Europeu de Drets Humans. El Ministeri de Justícia va en la bona direcció quan pretén que es castiguin, amb penes dissuasòries però no amb privació de la llibertat, només missatges que «suposin clarament la creació d’un risc per a l’ordre públic» o «la provocació d’algun tipus de conducta violenta» –tot i que serà necessari evitar que una interpretació massa expansiva d’aquests conceptes acabi deixant-ho tot gairebé igual–.

Al marge de quina sigui la modulació del retret, penal o administratiu, la persecució d’algunes pràctiques està ja fora de lloc –com considerar delicte l’ofensa als sentiments religiosos– o es manté en termes obsolets –l’enaltiment del terrorisme, en el qual es dona la paradoxa que hi ha moltes més condemnes des que ETA ha desaparegut que quan assassinava. En aquest assumpte, fora d’això, no s’ha deixat de produir la ja inevitable competència entre els dos partits del Govern. Si el Ministeri de Justícia anunciava la reforma, UP registrava una proposta de llei que va més enllà del que proposa el PSOE, derogant pura i simplement els delictes d’injúries a la Corona i a les institucions de l’Estat i enaltiment del terrorisme, entre d’altres. La regulació d’un dret fonamental no hauria de ser camp per a gesticulacions destinades a marcar perfil, sinó objecte d’una reflexió profunda.

De tota manera, quan les manifestacions d’odi i desinformació corren per les xarxes socials i arriben a convertir-se en amenaces per a la convivència democràtica –vegin-se els EUA–, la reforma hauria de ser curosa per no deixar desprotegit (en qualsevol àmbit, des del de la llibertat sexual o religiosa, la protecció de les víctimes, la defensa de la intimitat o el funcionament de les institucions de l’Estat) el qui sigui objecte d’injúries, falsedats o incitacions a la violència i la discriminació.