La setmana laboral de quatre dies

A la balança que mesura la conveniència d’aplicar, en aquests moments a Espanya, la setmana laboral de 32 hores, o quatre dies, hi ha arguments a favor i en contra, molts de pes i dignes de ser escoltats. No obstant, abans de saber de quina banda es decanta la balança cal veure a quin plateret posem la productivitat. No és el mateix una empresa que decideix que els seus treballadors treballin menys hores per setmana (cobrant igual que abans), però que gràcies a una millor organització o a implementacions tecnològiques continua produint el mateix, que una altra en què la reducció de jornada de la plantilla suposi una caiguda de la producció. En el primer cas hi ha una millora de la productivitat. No així en el segon, on la companyia tindrà que, o bé compensar aquest descens de producció contractant més personal o bé assumir una pèrdua de competitivitat en el mercat. 

Aquest escenari és el que presenten els detractors de la setmana de 32 hores: l’inevitable augment dels costos laborals que hauria d’assumir l’empresari en una conjuntura econòmica molt complicada per la pandèmia. Els partidaris de la reducció horària, no obstant, no ho consideren ni de bon tros una cosa tan negativa, si es té en compte el que implicaria en creació i redistribució de l’ocupació. Les discrepàncies al voltant d’aquest tema també existeixen entre els socis de Govern –com en altres punts de l’agenda econòmica–, d’acord amb les declaracions del vicepresident segon, Pablo Iglesias, a favor d’aplicar-la, i del ministre de la Seguretat Social, José Luis Escrivá, més escèptic sobre la seva viabilitat. El que sembla clar és que, almenys al principi, la transició suposarà uns costos, per això el Govern destinarà 50 milions d’euros dels fons europeus a un projecte pilot per incentivar i ajudar les empreses que ho vulguin aplicar, després del pacte a què s’ha arribat amb la formació d’Íñigo Errejón, Més País, a canvi del seu vot favorable al decret sobre el pla de recuperació.

La productivitat és un element molt important, sobretot en un país que presenta uns nivells inferiors a la mitjana europea. Els espanyols treballen més hores i produeixen menys que la resta d’europeus, i això és un fre estructural que s’ha de solucionar. Amb més tecnologia, més efectivitat i un millor ús dels temps de treball. Però sent la productivitat molt important, no és l’únic que s’ha de valorar aquí. Factors com la qualitat de vida, facilitant la conciliació, o com la cura del medi ambient (menys desplaçaments, menys consum energètic) també són rellevants, si volem transitar cap a una nova economia que situï les persones al centre. Sense negar les bondats de la setmana de 32 hores, aquesta no s’ha d’imposar sense diàleg social ni tampoc pretendre fer-la extensible a tots els sectors de forma homogènia (és especialment complicat als serveis). Cal escoltar totes les postures i evitar posar en un risc més gran les empreses. Es requereix el consens i el debat serè.

Que en altres països del nostre entorn la reducció horària també estigui en el debat públic indica un canvi de mentalitat i noves maneres d’entendre el treball. La pandèmia ha accelerat aquestes dinàmiques. Com passa amb el teletreball, hem de ser capaços d’acceptar les oportunitats que ofereixen, sense abandonar la visió crítica per corregir els aspectes que siguin millorables, però sense convertir-los en espais de confrontació.