Frau de gènere

«L’exercici d’aquest dret –diu eldiario.es que diu aquest esborrany legal– en cap cas podrà estar condicionat a la prèvia exhibició de cap informe mèdic o psicològic, ni la prèvia modificació de l’aparença o funció corporal de la persona a través de procediments mèdics, quirúrgics o d’una altra índole, sense perjudici del dret de la persona interessada a fer ús d’aquests mitjans». Malgrat que Justícia i Sanitat han de donar-hi el vistiplau, jo aquí veig diversió garantida. 

Preguntes

Vivim en un patriarcat heteronormatiu on hi ha, no obstant, certs avantatges objectius per a les dones. ¿Què impedirà, posem per cas, a un home que desitgi optar a uns ajuts sotmesos a discriminació positiva passar el matí abans pel registre a canviar-se el sexe al DNI? Si exigissin cert temps de permanència en el gènere per atorgar-les, ¿no seria discriminació contra els trans? Més: ¿I si en una empresa hi ha menys paritat de la desitjada? ¿Què passa amb un cas de violència de gènere que deixa de ser-ho perquè l’agressor, diu, ja se sentia dona quan va clavar cops de puny contra la seva?

Quin embolic. Si qualsevol dona pot convertir-se en home i qualsevol home pot convertir-se en dona sempre que ho desitgi, sense comprar-se un míser barret o uns ‘leggings’, i si a més ningú pot posar impediments a aquesta expressió lliure i sobirana, llavors la llei està creant un problema on no n’hi havia. Pensin, a més, que ja que la identitat de gènere és una cosa fluida, no fixa sinó mudable, aquest tràmit de canvi de sexe legal hauria de poder fer-se tantes vegades com un (o una) vulgui (o senti).

La realitat sentida

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

¿Com impedir el «frau de gènere»? Fàcil, diran. Hi haurà previstes, i això és un suposar meu, penes exemplaritzants per al cas que es demostri que la persona va canviar de sexe per obtenir un avantatge. Sona fàcil, ¿no? Fins que arriba la meva amiga la lògica: ¿Qui dimonis ho investigarà i partint de què, si no hi ha més realitat que la sentida, ni més gènere que l’autodeterminat per l’individu en qüestió? ¿Per què no creure, des d’aquesta premissa, l’home que es va convertir en dona sense canviar el nom just quan optava a una plaça, i després, per una variació sentimental sobtada, va tornar a sentir-se bé en la seva vella masculinitat i va tornar?

Si la identitat de gènere s’equipara al sentit, tenint en compte que el sentit és tan voluble, ¿de quina manera podria demostrar un jutge que algú va mentir a l’hora de canviar el sexe al registre? ¿Existeix la mentida? ¿No és el mateix esperit de la llei el que boicoteja qualsevol temptativa d’indagació? Norberto Bobbio està regirant-se a la sepultura. Els sentiments no són falsejables, ni criticables, ni verificables. De la mateixa forma que no és frau prometre amor etern a la Margarita perquè així ho sents i dues setmanes més tard enviar-la a pastar fang, dubto que ningú pugui demostrar que la Margarita, en el seu fur intern, continua sent ella mateixa.