Mal inici del 2021

¿Què passaria l’últim trimestre? Contra el pronosticat per molts analistes (fins i tot el Banc d’Espanya), Espanya va evitar la recessió. El PIB va créixer un modest 0,4% mentre que el de la zona euro va baixar un 0,7%. I en l’últim trimestre es va corregir el rumb de l’ocupació i es van crear 197.000 llocs de treball. La causa va ser la resiliència malgrat el desastre de l’any turístic i que les restriccions a l’activitat de final d’any van ser menors a les d’altres països europeus. Nadia Calviño la va acabar encertant. La gran incògnita era si el petit respir del segon semestre del 2020 tindria continuïtat, ajudat per l’inici de la vacunació, al començar el 2021. Però, acabat el mes de gener sembla que patirem, com a mínim, un primer trimestre dolent. Hi ha més limitacions a l’activitat, el ritme de vacunació és inferior, a tot Europa, a l’esperat, les previsions del sector turístic són pèssimes i les primeres dades preocupants. Al gener, que sol ser un mes dolent, es van perdre 219.000 llocs de treball i l’afiliació a la Seguretat Social va caure per sota dels 19 milions. A més, les vendes de cotxes es van desplomar un 51% respecte al gener de l’any passat, lògic tenint en compte que l’últim índex de confiança del consumidor estava un 26,4% per sota del del febrer del 2020 i en nivells dels anys de la crisi del 2012-2013.

Però potser el pitjor és que l’índex PMI de la indústria manufacturera, molt fiable per preveure el futur, havia caigut una altra vegada per sota del 50 (la frontera de la recessió) i va arribar al mínim dels últims set mesos (49,3) mentre que en la zona euro estava en un positiu 54.

Per tant, la previsió és que, com a mínim en el primer trimestre, el PIB espanyol tornarà a caure i la situació de molts comerços i empreses, per no parlar de l’hostaleria, empitjorarà, cosa que en molts casos pot implicar el tancament.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El 2020, amb els ertos i els crèdits ICO, Espanya va poder aguantar (malament), però les coses no milloraran a curt termini. Per això, cada vegada més veus autoritzades demanen al Govern ajuts directes a les empreses com passa en altres països. Hi ha dos problemes. Un, els ajuts a les empreses viables (¿quins?) no són fàcils d’instrumentar. Dos, Espanya és el país amb menys ajuts directes, però també aquell en el qual més ha crescut el dèficit públic. I el recolzament de la UE i el BCE, que és absolutament necessari per sortir de la crisi, pot perillar si el tret del dèficit i el deute no van acompanyats de reformes que modernitzin i donin més flexibilitat a l’economia.

Els ajuts directes seran obligats per evitar que la mortalitat empresarial acabi arruïnant el teixit econòmic. I la seva implementació, juntament amb el retard en la vacunació i la subsegüent recuperació, poden fer que el diàleg social amb l’empresariat i els sindicats resulti insuficient. El fins ara impossible pacte polític ampli, més enllà de les fronteres de l’esquerra i la dreta, pot acabar sent gairebé imprescindible. ¿Hi haurà una altra oportunitat després de les eleccions catalanes?