VIOLÈNCIA MASCLISTA
Les dones no són lliures
Molta modernitat i molta democràcia, però el 2021 una dona no pot viatjar sola sense posar en risc la seva integritat física
En ple segle XXI, una dona jove no està segura si camina sola (pitjor si és de nit) per qualsevol carrer de Barcelona, Madrid, París, Nova York, Calcuta o Buenos Aires. El grau de perill varia segons el lloc, però el fet és el mateix. Un dia, tard o d’hora, serà assaltada, pot ser que verbalment, és probable que físicament. És igual si és un piropo, un ensurt, un tocament, una violació: el seu cos serà en si mateix un perill per a ella durant molts anys. Com si estigués en una espècie de patètica sabana postmoderna, una noia sap que haurà d’esquivar, al llarg de la seva existència, múltiples depredadors que desitjaran sotmetre-la psicològicament o físicament. L’assetjament val també per a joves homosexuals i per descomptat, per als transsexuals, l’última baula dels agredits, tan ben descrit a l’esborronadora i preciosa novel·la ‘Las malas’, de Camila Sosa Villada.
L’escabrós d’aquesta vulnerabilitat sexual planetària ja no és el terrible i condicionant terror a priori que pateix la víctima abans de qualsevol agressió, en el simple fet de saber que aquesta és inevitable, sinó la falta de justícia i l’estigmatització posterior al moment de l’assalt. Al TNC es pot veure ‘Encara hi ha algú al bosc’, una impressionant recreació de les silenciades violacions de dones durant la guerra de Iugoslàvia que passaven, com ens recorda un gran muntatge, en el mateix moment que aquí celebràvem la primera Champions del Barça i els Jocs Olímpics del 92.
Entretots
El que és esgarrifós és que l’oblit en què van caure aquelles pobres víctimes de la guerra dels Balcans és més o menys el mateix que pateixen avui, diverses dècades després, les agredides a l’Índia, Espanya o els Estats Units. L’espantós i atroç resum és que les dones no són lliures. Si avui, per exemple, una noia decideix viatjar sola sap perfectament que ho ha de fer arriscant la seva integritat física. Molta tecnologia, molta modernitat i molta pretesa democràcia, però el 2021 (¡el 2021!) no hem pogut garantir ni tan sols alguna cosa tan elemental. Ens hauria de caure la cara de vergonya.
