BARRACA I TANGANA
Tranquils
Els xavals no llegeixen i la gent està preocupada. Diuen que als xavals només els importa la colla de youtubers i jugar a la PlayStation 5, perquè no saben res de la vida. Haurien de fer com nosaltres els adults i comprar algun llibre, compartir una foto de la portada a Instagram, tancar després el llibre i ja llavors tornar a la Play tranquils, o a Youtube, o posar a la tele un Sabadell-Almeria.
No saben res de la vida.
El cap de setmana passat estava jo estirat al sofà, feliç tot i que en mala postura, després de simular la lectura d’un llibre i fonamentalment tranquil. Hi ha qui necessita el ioga per deixar la ment en blanc, però a mi en principi em val amb un partit que m’importi poc, com una visita del Sabadell al camp de l’Almeria.
Era el partit perfecte, sense nervis i una mica entretingut, fins que va haver-hi una seqüència que em va alterar l’ànim per a tot el diumenge. Resulta que anava guanyant per la mínima l’Almeria. Resulta que va anar a treure de porta el porter de l’Almeria. Resulta que es va relliscar al treure de porta el porter de l’Almeria. Resulta que va tocar la pilota primer amb un peu i després amb l’altre, tot i que ell no volia. Resulta que això és falta i l’àrbitre va xiular lliure indirecte com havia de fer. Resulta que el Sabadell va marcar i va empatar com volia. Resulta que a l’Almeria se li va escapar la victòria d’una manera que jo desconeixia.
No sé res de la vida.
I resulta que a partir d’ara, cada vegada que el porter del meu equip vagi a treure de porta en els últims minuts d’algun partit, jo recordaré la desgràcia del porter de l’Almeria. No hi podré posar remei. És a dir, una altra jugada per la qual patir de manera absurda dia rere dia. Com si no en tinguéssim prou. Només ens faltava la del porter de l’Almeria.
Això de patir a la babalà pel futbol, aquestes recaigudes, m’arriben molt quan ja pensava que ho havia superat, que havia acabat per enganyar-me a mi mateix. De vegades penso que ja està, que soc un ésser madur, racional i responsable, que el futbol ja no em domina i que el puc veure tranquil, però al cap de poc temps assumeixo que és una farsa del nivell «demà m’aixeco una mica abans i netejaré el cotxe» o confiar com confio en el ressorgir de la carrera de Balotelli. L’autoengany no té límits. Hi ha nits que encara penso a tornar a estudiar per anar-me’n una altra vegada d’Erasmus.
El futbol està allà
De vegades em dic que el futbol està allà, val, però ja no m’afecta com abans. Ho dic molt a aquestes alçades de la temporada, lluny del decisiu, però després arriba el decisiu i estem en les mateixes de sempre, estem igual o pitjor amics meus. Ho dic i fins i tot m’ho crec, però després és la realitat la que opina. Fa uns mesos em va escriure un amic, tità del futbol del nord, i em va explicar que la seva nòvia i ell ho havien deixat, que ella li retreia que prestés massa atenció al futbol. M’escrivia això i, segons m’ho explicava, acabava de rebre un llibre de futbol, una revista de futbol i uns mitjons de futbol. Potser tenia raó la nòvia. No ho sé, «no la puc culpar», concloïa.
Que allò del futbol no és com abans, ens repetim. Doncs menys mal. Després arriba un gol del Sabadell a l’Almeria, alguna cosa d’aquest tipus, i no ho pots controlar: ens fastigueja la pau d’un diumenge.
Els del futbol. No sé si en sabem molt de la vida.
