Un ministre 4 C

Va sortir Illa i va entrar Iceta. Més que un relleu ha sigut un intercanvi. La no coincidència de carteres és anecdòtica, perquè del que es tracta és d’influir en el poder compartit. I tots dos han dirigit el PSC conjuntament durant els últims anys i no sembla que, de moment, tinguin intenció de deixar-ho. Al contrari. L’intercanvi de papers pretén reforçar, en teoria, la projecció que facilita el Govern d’Espanya als seus membres per augmentar la popularitat i recolzar la solvència política per aplicar-les després quan i on convingui. En això s’han convertit els assumptes públics des que estan dominats pel màrqueting. I les xarxes han vingut per empitjorar-ho. 

Miquel Iceta Llorens (Barcelona, 17 d’agost del 1960) ho sap i per això, fent cas omís dels protectors de la rigidesa del protocol, va aprofitar l’acte de presa de possessió per presentar-nos la seva tia Rosa Mari. L’única germana del seu pare que li queda i que el nou titular de Política Territorial i Funció Pública va voler que no es perdés l’ascens d’un familiar a ministre després que els Iceta, va dir, ja haurien facilitat un seleccionador nacional de futbol. 

L’opció federal

L’opció federalÉs a les hemeroteques que Luis Iceta Zubiaur, el seu oncle avi, va ser jugador de l’Athletic durant set temporades (1910-1916), que va inaugurar San Mamés i que va debutar amb victòria (2-0) davant el Reial Madrid. Detall que els susceptibles centralistes espanyols podrien interpretar com un senyal de preocupació davant la política que s’entreveu. Una opció per l’Espanya federal que els socialistes sempre defensen, però mai aclareixen. I com tampoc no avancen, no rematen. Potser per això, el que va ser coentrenador de la selecció espanyola de futbol el 1951 només va durar tres partits. Balanç total de la seva vida esportiva: 41 partits, 8 títols, 6 gols.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Res espectacular per a l’esport que s’ha convertit en indústria en crisi. Potser el paral·lelisme podria establir-se entre la rudesa del futbol de llavors i la virulència de la política actual. Una selva sempre a l’aguait on la supervivència és una heroïcitat, i la resistència, una victòria. Miquel Iceta ho sap bé. Ho va aprendre exercint de fontaner a la Moncloa en temps de Narcís Serra i Felipe González, ho va practicar com a diputat tant a Madrid com a Barcelona i ho va depurar com a dirigent d’un partit que sap d’ànimes, pugnes, crisi, divisions, revisions i resurreccions. Res nou en una esquerra en què el principal enemic és el company, perquè el puny és l’amenaça, i la rosa, la ferida.

Bon driblador dels atacs aliens, inductor de les millors tàctiques, Miquel Iceta sap el pa que es dona, perquè ell també l’ha repartit. Això, sí, amb cínica empatia, àgil reacció, dúctil compostura, brillant dialèctica i gràcia innata. Samarreta que amaga rígida defensa, hàbil negociació, capacitat d’observació, crítica malèfica i verb enverinat. Ara, com a ministre 4 C –cooperació, col·laboració, coordinació i cogovernança–, podrà comprovar si la seva tasca diària de relació permanent amb 17 autonomies li permet exercir la seva catalanitat i mantenir Queen com a banda sonora de la seva activitat. I, com que li suggeriran no ballar a les tarimes, queda per veure si podrà ser fidel a la lletra de Freddy Mercury quan en el seu rampell insistia: ‘Don’t stop me now’ (No m’aturis).