L’ombra post-14-F de Pablo Iglesias

Avui, Unides Podem forma part del primer Govern de coalició des del 1977, cosa que posa en relleu la intel·ligència política de Pablo Iglesias. El mateix líder que en la formulació del corpus ideològic del seu partit havia encunyat que el PSOE era part inseparable de la «casta» havia sabut preveure els escenaris d’entesa entre Sánchez i Ciutadans per aconseguir arrossegar el socialisme cap a la socialdemocràcia abandonada, tot i que hagués de pagar la peça de les dissensions dels anticapitalistes liderats per Teresa Rodríguez.

El fet és que Unides Podem ha generat una tensió ideològica, inèdita als governs monocolors socialistes, sense la qual la ministra ultraneoliberal Nadia Calviño hauria entrat cada dimarts al Consell de Ministres com el cavall de Pavia. Tensió que, alhora, barra el pas a la consolidació de l’acriticisme. Prova d’això és la idea expressada pel vicepresident relacionant el president Puigdemont amb l’exili republicà. Declaracions que van molt més enllà de l’anècdota o el despropòsit, com clama la nomenclatura socialista, perquè esclaten com una càrrega de profunditat en l’imaginari autocomplaent d’una suposada excel·lència de la democràcia espanyola.

El temps permetrà captar la transcendència de l’atreviment polític de Pablo Iglesias per treure’s de sobre sectarismes i fer realitat l’actual Govern de coalició. En tot cas, sorprèn com correligionaris seus que valoren l’empresa iniciada a Madrid repudien sense embuts (en període preelectoral, clar) la possibilitat d’actuar d’igual manera a Catalunya. És a dir, condicionant un hipotètic Govern presidit per un partit netament socialdemòcrata com ERC. En reneguen amb pocs raonaments objectius i molts prejudicis, perquè ningú pot considerar que les polítiques econòmiques del socialisme espanyol s’hagin diferenciat gaire de les defensades històricament per CiU, cosa que explica com de permanent va ser l’entesa al llarg de dècades entre el socialisme espanyol i el pujolisme en tot el que feia referència a política industrial, energètica, laboral i fiscal. De fet, la contundència verbal utilitzada per Pablo Iglesias cap al PSOE va superar fins i tot la que s’ha utilitzat respecte a CiU per part de sectors de l’esquerra catalana.

Però la realitat és indefugible. Avui el Govern PSOE-Unides Podem és el millor Executiu al qual es pot aspirar en el context de l’actual conjuntura espanyola, per la qual cosa el republicanisme català i l’independentisme basc no només no van posar pals a la roda de la investidura de Sánchez, sinó que van votar els Pressupostos. No hi va haver un enroc Esquerra-Bildu ni un atrinxerament de Podem perquè hauria suposat un PSOE encara més conservador.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per això, l’endemà del 14-F, si el republicanisme aconsegueix la victòria, inevitablement planejarà la pregunta de quin és el Govern més progressista i sobiranista a què pot aspirar la Catalunya del 2021 per fer front als reptes de la reconstrucció postpandèmica, la desjudicialització i la construcció d’una solució democràtica compartida per la majoria de la ciutadania a manera de referèndum. Respostes múltiples, certament, però una hi serà molt present: el que faci possible un protagonisme més gran de les esquerres.

La intel·ligència política de Pablo Iglesias aplicada a Catalunya davant una hipotètica investidura de Pere Aragonès com a president d’un Govern de Front Ampli obre un camp d’interlocució i de protagonisme governamental de nova planta entre les esquerres partidàries d’una solució negociada amb el Govern del PSOE a manera de referèndum. Un Govern de Front Ampli que el socialisme no hauria de dinamitar en benefici, alhora, de l’estabilitat del Govern Sánchez-Iglesias.