La llum d’Ana Portnoy

Hi ha un tipus d’amistat que neix de forma espontània, sense grans afinitats ni presentacions, i després continua viva durant anys per la simple insistència de la vida quotidiana. És l’amistat de barri, la que es manté amb la freqüència del que passeja i coincideix al carrer, comparteix un cafè improvisat a la barra del bar, descobreix que hi ha amics comuns. Aquest és el tipus de relació que durant vuit anys vaig mantenir amb Ana Portnoy, fotògrafa i veïna del barri, fins a la seva mort el mes de maig passat, quan encara no era la seva hora, als 69 anys. Ens trobàvem a la fruiteria, ens assèiem en un banc del passeig del Born, xerràvem 15 minuts. Ens preguntàvem pels projectes i per la salut, ens recomanàvem lectures i ens acomiadàvem sempre amb la seguretat que aviat coincidiríem de nou.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Me n’adono, no obstant, d’un detall que donava pes a aquesta amistat, i és que al principi ella m’havia fotografiat. M’havia mirat a fons i m’havia capturat, com a tantíssims escriptors. Els seus ulls eren el primer que un veia, d’un blau clar acollidor, i després venia aquest somriure lluminós i envoltant. Vet aquí la seva estratègia natural perquè un es deixés observar a través de la càmera, sense artificis: ens tractava a tots amb una proximitat que desarmava. Potser per això el que ressalta a les seves fotos és el rostre amb tots els matisos, mentre el fons sol quedar difuminat, passatger, com de fantasia.

Com a bona lectora de novel·la, Ana Portnoy era una fixa del festival BCNegra i molts dels escriptors convidats havien passat pel seu objectiu. Qui vulgui descobrir aquesta seducció calmada que exercia, ara pot acostar-se a la biblioteca Jaume Fuster i veure l’exposició que li dediquen –‘Directe als ulls’– en l’edició d’aquest any del BCNegra. La visita es pot completar de manera virtual en la seva pàgina web. Un contempla aquella galeria de retrats, aquestes ments capaces de la imaginació més recargolada, i entén que amb major o menor resistència tots van acabar rendits a la mirada i la llum de l’Ana. Els veig i recordo les seves paraules quan ens acomiadàvem al carrer: «A veure si un dia d’aquests et faig més fotos, que ja toca».