2MdM

És una xifra, un número, una quantitat, un signe. No pas res més. Però també és una llosa. Es pot escriure amb lletres: dos milions de morts. Hi vam arribar dissabte i ja l’hem superat. Dos milions de persones a tot el món que han patit la infecció i que han mort com a conseqüència dels estralls ocasionats pel coronavirus. I aquesta xifra, el número, la quantitat, el signe, també podria ser 15.476 o 70730, el nombre de morts en excés que hi ha hagut a Catalunya i a Espanya des de l’aparició de la pandèmia, sobretot entre el març i el maig de 2020.

Ja sé que és un càlcul estadístic, en relació a una sèrie dels últims anys, però aquest concepte “d’excés” –vist des d’una perspectiva ingènua– sembla com si ens informés d’un còmput natural de defuncions, com si hi hagués un límit (marcat pel destí, pel fat terrible, per tot allò que està escrit allà dalt) que només se supera si es donen circumstàncies tan tràgiques com les actuals. Aquest “excés” m’ha fet pensar en una frase que va dir Orson Wells: “No hi ha finals feliços; tot depèn d’on decideixis aturar el relat”. És a dir, tendim irremeiablement a la desaparició. És una manera força entenimentada d’encarar la vida.