Catalunya, en uns llimbs

Sense que a Catalunya s’hagi decretat un confinament total ni una restricció absoluta de l’activitat social, el Govern de la Generalitat ha ajornat al 30 de maig les eleccions autonòmiques previstes per al 14 de febrer. És una decisió per a la qual l’Executiu compta amb el recolzament de tots els partits polítics amb representació parlamentària excepte el PSC. Aquesta falta de ple consens fa vulnerable la decisió, ja que és susceptible de ser recorreguda en els tribunals per particulars i partits polítics. El PSC ja ha advertit que es guarda el dret d’acudir als tribunals si el canvi implica, segons el seu parer, un canvi de les regles del joc com, per exemple, la inclusió de noves candidatures o coalicions. Ni les formacions partidàries de retardar les eleccions ni els socialistes han sabut flexibilitzar la seva postura, per la qual cosa l’escenari a Catalunya difereix del que es va donar al País Basc i a Galícia, quan l’abril de l’any passat l’ajornament electoral va comptar amb el recolzament de tots els partits. Tot i així, ja llavors una decisió d’aquest calat va despertar molts dubtes des d’un punt de vista legal.

El fet que la llei orgànica del règim electoral no reculli la possibilitat de postergar unes eleccions genera aquesta incertesa. És lícit exigir que el decret de la Generalitat defensi drets fonamentals com el de la participació política, amb l’objectiu de blindar les disposicions des d’un punt de vista legal per evitar una intervenció de la Junta Electoral Central (JEC), però a ningú se li escapa que aquestes són aigües molt ambigües a causa de l’inèdit de la situació. No és bona notícia per si mateix el retard electoral, així que es pot exigir rigor, respecte escrupolós a la llei i responsabilitat en l’arquitectura legal del canvi de data, tant als redactors de la norma com als hipotètics recurrents. La judicialització del procés electoral seria un escenari descoratjador.

La data del 30 de maig genera molts dubtes. La primera, que és difícil abstreure’s del fet que el càlcul electoralista ha tingut pes en la postura de gairebé tots respecte a la conveniència o no del retard. Un oportunisme incomprensible. A més, no hi ha garanties que el 30 de maig la situació epidemiològica sigui millor que avui i pugui celebrar-se la votació ni que s’adeqüi el dispositiu electoral. Fins aleshores, amb el Parlament dissolt, l’Executiu ha d’articular mecanismes perquè pugui exercir-se el control de la seva acció de govern, especialment referent a la pandèmia.

Aquest retard no és bo per a Catalunya. Amb un Govern profundament dividit en una lluita pel mateix espai polític i un president al qual no se li permet totes les seves atribucions, Catalunya havia de certificar el 14-F a les urnes l’inici d’una nova etapa. En el seu lloc, tenim un Govern amortitzat en uns llimbs. Un pèssim panorama.