Bombolles socials
Carta als desconeguts
La qualitat d’una vida, com la d’una novel·la o pel·lícula, se sol mesurar pel carisma dels seus secundaris, així que les nostres puntuen baix ara mateix
Acabo de fer recompte i en els últims 11 mesos he conegut menys gent nova que durant una sola nit qualsevol de concert i ball a l’Apolo de, posem, el 2015.
No és que llavors jo fos sociable com un adolescent begut ni expeditiu com un venedor de Tecnocasa. No, és només que durant aquest últim any de pandèmia amb prou feines he pogut descobrir estranys. Em surten un total de sis, comptant a la meva segona filla, la que tenia més ganes de conèixer, però amb qui (té ara sis mesos) les converses encara no són gaire fluides (de moment només balboteja en una espècie d’idioma balcànic).
D’entre les moltes coses del món pre-Covid que mai hauria pensat que trobaria a faltar, una seria la ‘xerrada d’ascensor’. Aquest breu «fa calor», replicat amb un «però a Madrid és més sec», que servia per arribar a la planta quarta. Deien que del primer confinament sortiríem millors, però el cas és que almenys a mi més d’un veí m’avança en els metres que van del portal a la porta de l’ascensor per agafar-lo ell abans (avis posseïts per Usain Bolt).
El cas és fa mesos que no coneixem gairebé ningú, creant bombolles amb els més pròxims i sense possibilitat no ja de conèixer desconeguts, sinó de cuidar el tracte amb aquestes persones intermitents en les nostres vides (‘weak ties’, en diuen en anglès).
Entretots
Llegia un article ahir al ‘New York Mag’, ‘Les converses random que no podem tenir’, que parlava d’aquesta mateixa necessitat, avalada per veus especialistes, de doctors en sociologia a cambrers, que confirmaven això: sense poder quedar en terreny neutral (‘third places’), sense parlar en una barra amb desconeguts (de vegades ens agrada confiar secrets a estranys, perquè no els tornarem a veure, i sens dubte ens agrada consolar-los, perquè ens fa menys mal fer-ho), sense la possibilitat semimàgica que un desconegut es converteixi en algú important per a tu, som pitjors.
La qualitat d’una vida, com la d’una novel·la o pel·lícula, se sol mesurar pel carisma dels seus secundaris, així que les nostres puntuen baix ara mateix, per molt que ens agradin els protagonistes.
