Vacunació i realisme màgic

 Amb el pas dels anys, l’expressió ‘drets humans’ era una d’aquelles moltes que la gent deia quan volia tenir raó en una conversa, sense importar el que es defensés, i habitualment sense precisar a quin dret en concret s’estava referint qui parlava. En realitat, qui prenia la paraula no sabia mai gaire bé de què estava parlant, sinó que simplement pretenia imposar-se en la conversa.

Un mal dia va venir una pandèmia, davant la qual tothom es va esglaiar, inclosos els governants. Ningú sabia què fer, per això l’enorme majoria va optar per seguir les directrius dels poders públics al peu de la lletra. Alguns van recordar que no és possible restringir radicalment la llibertat de circulació, i fins i tot, en certa mesura, la de moviment, ordenant el que a la pràctica van ser arrestos domiciliaris sense existir cap persecució penal. No va faltar a qui li van semblar excessius els tancaments de negocis. I pocs van protestar per exigir-se l’ús sistemàtic de la mascareta en situacions d’impossible contagi, després d’haver afirmat reiteradament durant setmanes que el seu ús era inútil fins i tot en espais tancats.

Però la majoria va obeir una ordre i la contrària. Es van assumir els tancaments intermitents d’activitat que impedien fer als comerciants una planificació econòmica mínimament raonable. Fins i tot els ciutadans van ajudar que s’executessin les normes cridant l’atenció a qui no les observava al peu de la lletra, fins i tot en situacions nímies. Van indignar molt aquelles poques festes multitudinàries de Cap d’Any, tot i que molts dels que s’enfadaven havien celebrat diverses trobades privades al límit de la norma o sobrepassant-la àmpliament. Igual que els que van aprofitar les xarxes socials per trobar parelles a qui no coneixien. Tots es van indignar. Al cap i a la fi, els governs descarregaven la responsabilitat dels contagis en el comportament de la ciutadania, i era la mateixa ciutadania qui s’encarregava de difondre aquest missatge autoinculpant-se.

Va arribar el dia de l’inici de la vacunació, que ja òbviament era responsabilitat exclusiva dels governs, i no de la gent, que en un acte de valentia i confiança sense precedents es va mostrar majoritàriament disposada a inocular-se el que els diguessin per poder sortir d’una vegada de l’infern. Però les vacunes, tot i que estaven disponibles, no arribaven amb la rapidesa necessària per errors garrafals en la planificació.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Llavors, alguns que havien estat mesos i mesos callats, van tornar a recordar els drets humans, i van exigir-ne el compliment. Havien considerat una irresponsabilitat denunciar la seva vulneració fins que hi va haver vacunes, com si fer-ho fos una espècie de difusió del derrotisme en temps de guerra. Ara comencen a parlar i tant de bo ho continuïn fent. Hem sigut víctimes de capricis i atropellaments innombrables, que alguns ciutadans fins i tot han notat en forma de multes massa vegades il·legals, però que igualment van ser imposades, davant l’aplaudiment de la majoria. A molts els va semblar que només la mà dura podia lluitar contra una pandèmia en democràcia. En democràcia.

 Demano perdó per haver parafrasejat un premi Nobel immortal, però vist en el seu conjunt, el que hem viscut i encara viurem ho podria haver explicat el referit mestre del realisme màgic, o Saramago. Fins i tot ho podrien haver narrat Berlanga o Buñuel. Potser Dalí ho hauria pintat amb ironia o Picasso en un mural en blanc i negre. La idea és que no passi desapercebut perquè no torni a ocórrer.