La crisi nord-americana, una lliçó per a Catalunya

Alguns analistes han pretès equiparar les temptacions insurreccionals de Trump amb l’actuació de Carles Puigdemont el 2017. Plantejada d’aquesta manera, la comparació té poc recorregut. Els dos personatges s’assemblen com un ou a una castanya i les seves circumstàncies encara menys. Es pot, efectivament, recordar el cèlebre «apreteu! apreteu!» del successor de Puigdemont, tuits com els de Joan Canadell, el més conspicu dels seus homes a Barcelona, elogiant Trump (abans de l’assalt al Capitoli) o la fascinació del sector ‘pit i collons’ de l’independentisme català davant la gosadia dels trumpistes. No obstant, poc té a veure la presa del Capitoli amb l’intent d’ocupar el Parlament català. La cosa no va per aquí. Convé fugir de les excentricitats i fixar-se en els trets comuns que nien en el populisme que va portar Trump al poder i el que alimenta el sector més irredempt de l’independentisme. Començant per una mateixa i nefasta conseqüència dels dos processos: el de societats dividides, enfrontades en dues meitats incapaces d’escoltar-se.

Romàntic destí col·lectiu

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Poc abans de morir en l’assalt al Capitoli, una seguidora de Trump va escriure al seu compte de Twitter que «la tempesta és aquí i en menys de 24 hores passarem de la foscor a la llum». Una mitificació de la capacitat de les masses per crear matins lluminosos que recorda als qui somiaven amb una tempesta col·lectiva que volia donar vida a una República catalana en 18 mesos. «Tenim pressa», va proclamar Lluís Llach. En aquesta convicció romantizada del destí col·lectiu hi ha allò que tot populisme té en comú. Sobretot, quan s’associa a una inspiració divina («No crec en el comunisme, crec en Déu», deia una altra seguidora de Trump, a les escalinates del Capitoli) o nacionalista. Així és quan s’absolutitzen els somnis: una Amèrica gran, una Catalunya lliure, sense tenir en compte si el preu per aconseguir l’una o l’altra és el de trencar la societat per la meitat.

Donald Trump compta amb 38 milions de seguidors a Twitter. Puigdemont amb 800.000. Tants o més que el president nord-americà fent el càlcul per càpita. Amb aquest i altres instruments de comunicació, tots dos han creat bombolles informatives on viuen milions de ciutadans. Bill Clinton va parlar de quatre anys de ‘polítiques verinoses’ exercides des del poder i des de les xarxes, per explicar la crisi nord-americana. Amb els seus tuits diaris, Trump va inocular el virus de la deslegitimització en la ment de molts nord-americans afectats per la crisi i espantats per la globalització. Va procedir amb una barreja letal de somnis, mentides i teories de la conspiració. Aquesta és la lliçó que molts independentistes catalans poden aprendre de la crisi nord-americana per, a continuació, punxar les bombolles existents, acabar amb els relats excloents, deixar de barrejar mitges veritats amb mentides i de vendre el somni d’un demà radiant a la cantonada. Els nord-americans tenen l’oportunitat d’acabar amb el malson de Trump amb l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca. Catalunya també té l’oportunitat de substituir el populisme per la política a les pròximes eleccions.