opinió
El dit de Messi
El món està caient a trossos, però el futbol no s’atura. La pandèmia segueix en letal expansió, l’atur es desboca i, l’últim, un bon nombre d’energúmens assalten el Capitoli dels EUA avalats per un president tan trastornat com ells. En aquest paisatge del mai vist, de caos sense igual, el futbol s’aïlla i s’ofereix per distreure els predisposats telespectadors. A deshora. Amb partit posposat si fa falta, com el del Barça en San Mamés, que no és ni de bon tros garantia d’entreteniment i diversió, però ahir va fer una excepció. Ningú dirà que el de Koeman és un equip perfecte, és evident. No obstant, hi ha dies en què afina.
La complicitat
Notícies relacionadesLeo Messi va semblar disfrutar també de la nit. Amb això n’hi sol haver prou. Va activar el primer gol, va anotar el segon, després el tercer, i va somriure amb profusió. En va poder marcar més, se li van escapar un parell de rematades per centímetres, i va participar en el joc sense gairebé absències. I el més important, es va tornar a associar amb efectivitat i plasticitat amb Pedri, no és novetat, i fins i tot amb Griezmann.
A tots dos els va obsequiar amb un dit índex que els assenyalava. Aquest dit és un reconeixement a una acció ben feta. Aquest dit acompanyat d’un somriure és sinònim de complicitat. Aquest dit de la més alta instància de l’equip injecta confiança i seguretat. Aquest dit beneeix. En uns temps en què convé veure’l còmode i feliç per apaivagar la dinàmica especulativa sobre el seu futur, tota aquesta gesticulació positiva ajuda a consolidar la percepció que res s’ha de donar per perdut. Ni per guanyat. És probable que a l’equip aviat tornin a sagnar-li els genolls, però en els dies en què hi ha un trot ferm, millor assaborir una estona el bo mentre fora de la bombolla gairebé tot cau.
