Editorial

El candidat Illa

Sánchez apunta a la desinflamació i el diàleg. Illa haurà de concretar com vol superar la profunda divisió entre catalans

2
Es llegeix en minuts

La renúncia de Miquel Iceta a ser candidat a la Generalitat i la proposta de Salvador Illa és un fet rellevant. Primer, perquè Illa és un candidat nou que no va estar en primera línia de la crisi del 2017 amb la declaració unilateral d’independència i la posterior suspensió de l’autonomia. També perquè és una decisió que només ha pogut ser presa amb l’acord (o fins i tot l’impuls) de Pedro Sánchez, ja que sabuda és la fluïdesa de les relacions de l’actual cúpula del PSC (Iceta i Illa) amb el líder del PSOE. Molt més cordial que la de José Montilla amb Rodríguez Zapatero.

És un pas que Sánchez només ha pogut considerar quan ha arribat la vacuna i l’horitzó de la pandèmia –no la seva realitat actual– és més esperançador. Una gran qualitat del ministre és que ha sabut gestionar bé una crisi sanitària que, com a tots els països, ha desbordat els governs. Illa, que ha sigut molt atacat, ha fugit sempre de la crispació i s’ha caracteritzat per unes actituds temperades i per l’esforç –no sempre exitós– a mantenir la col·laboració amb els consellers de Sanitat de les autonomies, amb independència del seu color polític. Per això, en una enquesta del CIS era –malgrat la pandèmia– un dels tres ministres més valorats, després de Nadia Calviño i empatat amb Margarita Robles. I a Catalunya un altre sondeig del CEO el col·locava com el tercer polític més apreciat, després d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, però davant de Torra i Puigdemont.

Sánchez i Iceta creuen que amb Illa, aliè a la gran crispació del 2017, el PSC té més possibilitats. Les últimes enquestes ja donen al PSC un increment del vot que el convertiria en el segon partit (després d’ERC) en intenció directa de vot i en el tercer (després d’ERC i JxC) en estimació de vot. I a l’última enquesta d’EL PERIÓDICO Iceta era preferit com a candidat a Borràs i Aragonès. Sánchez, un polític a qui li agrada jugar fort, ha de pensar que Illa té opcions d’arribar en primera posició, com Arrimadas el 2017. I que, en cas de ser així, el PSC té més capacitat de pacte en gairebé totes les direccions.

Illa és un candidat de pes, però haurà d’afinar els seus missatges. Dimarts Sánchez va repetir en la seva roda de premsa el que ja va dir al nostre director en una recent entrevista: que a Catalunya tots (inclosos el PSOE) es van equivocar i que la desinflamació i el diàleg són l’únic camí. I en aquesta perspectiva va enfocar els possibles i esperats indults.

La superació de la divisió catalana en dues bombolles enfrontades és una sana aspiració. A Catalunya no li convé continuar partida en dues meitats que, a l’hora de votar, tenen sempre un recolzament electoral similar. Però el candidat Illa haurà d’explicar com pensa superar aquesta divisió. No és tasca fàcil, ja que necessita més recolzaments en l’electorat constitucionalista i ser considerat, almenys com una possible opció, per sectors temperats del nacionalisme.

Amb les bones intencions no n’hi ha prou. La cèlebre comissió bilateral de negociació, creada aquest any a iniciativa d’ERC i del PSOE, ha donat gairebé resultats nuls. ¿Què espera Illa, a curt termini, d’aquest incipient diàleg? ¿Creu factibles fórmules de trobada entre el constitucionalisme i l’independentisme pragmàtics? Volem escoltar-lo.