Pros i contres
Un airbus
És probable que no percebem, cansats, la dimensió real del drama
Seoul (Korea Republic Of) 21 12 2020 - Medical workers clad in protective gear transport a patient infected with coronavirus disease (COVID-19) from an ambulance to a negative-pressure ward at the National Medical Center in Seoul South Korea 21 December 2020 (Corea del Sur Seul) EFE EPA YONHAP -- ATTENTION EDITORS IMAGE PIXELATED AT SOURCE -- SOUTH KOREA OUT /
El manifest –pràcticament l’ultimàtum– d’uns cinquanta metges dels principals hospitals de Barcelona conté una imatge que, per impressionant, és la que encara ressona en la consciència de molts ciutadans, els que, vulguis o no, ens hem acostumat als revessos de la pandèmia en forma de reclusions i restriccions, de la impossibilitat de celebrar aquestes festes en l’entorn habitual a què estàvem acostumats. La «ciutadania cansada», diu el text, els que ens hem vist abocats a canviar el pas, cada dia, cada setmana, durant mesos, per seguir el ritme –lent o desbocat, sempre impredictible– de l’evolució del virus i de les seves conseqüències.
«És», diuen els metges, «com si cada dia s’estavellés un avió tipus Airbus 320 (els dies millors) o un Boeing 747 (els dies pitjors)». Si això passés, viuríem un desgavell emocional intolerable, pensaríem que una maledicció bíblica s’estava forjant sobre els nostres caps. I això és el que està passant, i és probable que no percebem, cansats, la dimensió real del drama fins que no se’ns presenta amb la cruesa d’una imatge apocalíptica com la del manifest, la de l’ultimàtum.
