Residual

Una llei no assegura la pervivència d’una llengua, perquè la seva vitalitat depèn de molts altres factors, circumstàncies que una legislació, per rígida que sigui, no pot preveure ni contemplar ni dirigir, i menys en una societat tan diversa com la nostra, amb tants punts d’imantació, tants episodis sociolingüístics impossibles de mesurar en una decisió política. Però sí que pot accelerar –una llei, com tantes n’hi ha hagut; o una sentència, com aquesta, recent, del TSJC– la desaparició d’una llengua en evident estat de debilitat.

No repetiré els arguments de sempre davant els embats que afecten el català, començant per la intromissió d’un tribunal que s’erigeix en autoritat pedagògica, però sí que em sembla pertinent destacar un dels arguments de la sentència, aquesta idea segons la qual «l’ús del castellà a les aules és residual en una part significativa dels centres docents». És una asseveració fonamentada en el prejudici, en l’imaginari dels jutges previ a qualsevol estudi concloent. No ho saben, però decideixen com si la dada fos irrefutable. I avalen una persecució del castellà que no només és falsa, sinó que és del tot ridícula, hilarant.