Laporta i l’alegria

Les eleccions a Can Barça seran un metrònom de la satisfacció de cadascun dels candidats i de la seva capacitat d’irradiar-ho als altres. Com que la institució és al pou i l’equip, depenent del dia, una mica o molt ranc, els tocarà als aspirants a la butaca presidencial punxar-nos el nervi de l’alegria.

Els caps de campanya ja saben que els qui pretenguin demanar el vot vestits d’esgarriacries i alertant-nos de tots els mals i dificultats que esperen al barcelonisme en la pròxima cantonada, millor que es quedin a casa per no malgastar ni el seu temps ni els seus diners.

Perquè allò de Josep Lluís Núñez al seu dia, insistint a dalt i a baix que al soci no se’l pot enganyar, era una solemne ximpleria. Al soci, com a la resta dels mortals en totes les eleccions imaginables, no només se’l pot mentir, sinó que és aconsellable fer-ho, si un aspira a guanyar-se el seu vot, clar. És el soci, el votant en general, qui demana a crits una mentida després d’una altra. Per a un polític, o un precandidat, la mentida és un pecat molt venial, gairebé diríem que una virtut, perquè és el seu públic qui l’hi exigeix.

Ningú serà president del Barça sense prometre que tornarem a guanyar-ho tot, que les finances s’arreglaran en un instant per molt dolent que sigui l’últim balanç i que fitxarem qui ens doni la gana i fins a l’infinit i més enllà. Però això, encara sent important, són només els mínims per arribar al cinc pelat.

L’alegria no és a les promeses. És a la manera de fer-les. I és aquí on Joan Laporta es converteix en un gegant perquè, caigui bé o malament, millor o pitjor, ningú pot posar en dubte que ell ha vingut a aquest món a divertir-se. La pancarta del Bernabéu és el vandalisme alegre i atrevit de qui milita en el sarau. I riure és estar viu. Això és el que va fer gran l’acció publicitària de la lona en territori merengue: va injectar vida als barcelonistes.

Hi ha qui pensa ja en Pasqua abans de Rams, com si després de la pancarta ja no fes falta ni tan sols posar les urnes i pogués declarar-se vencedor Laporta. ¡Pareu el carro! Els partits duren 90 minuts i aquest ni tan sols ha començat. Res es considera rematat fins que arriba el final.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però sí que és cert que Laporta ha ensenyat les seves credencials i que el seu enorme rostre a la façana de la Castellana s’assembla molt al «cordeu-vos els cinturons» que va pronunciar Pep Guardiola el 2008 quan va prologar, després de guanyar el Gamper, la que seria la seva primera temporada com a entrenador del primer equip.

Faran bé els candidats amb idees projectades i madurades des de fa temps a punxar-se per la via d’urgència el bòtox de l’alegria. Perquè potser poden acusar Laporta de no tenir projecte, però s’equivocaran. Ell i la seva actitud vital són el projecte. I no són poca cosa.