Ultratge a la bandera i llibertat d’expressió

Si aquesta és la doctrina del Tribunal Constitucional sobre els límits de la llibertat d’expressió, tenim un problema amb la línia jurisprudencial que es va manifestant. Recordem que en la sentència sobre l’anomenada «llei mordassa», de 19 de novembre, ja establia un criteri discutible perquè pogués prevaler la llibertat d’informació sobre el dret a la mateixa imatge d’un agent de policia, si era fotografiat en les seves actuacions públiques. Deia la resolució que s’ha de tenir en compte si existeix un interès general «suficient» per a la difusió de la imatge. Sembla que algú diferent del fotògraf, o del responsable del mitjà informatiu, decidirà el que té «prou» interès. Ara, tot apunta que se’ns dirà que l’exercici de la llibertat d’expressió està condicionat per la seva idoneïtat per aconseguir uns objectius concrets. De nou, ens hem de preguntar qui, i en nom de què, decidirà això.

És clar que la llibertat d’expressió té límits, però aquests cal buscar-los en altres drets, i no en el context en què s’exercita. Això està bastant clar a l’article 20, apartats 1.a i 4 de la Constitució. No crec que s’hagi tingut en compte la dimensió de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans ‘Stern, Taulats i Roura Capellera c. Espanya’ (2018), que va emparar la llibertat d’expressió d’uns joves gironins que havien sigut condemnats per «injúries a la Corona», delicte tipificat a l’article 490.3 del Codi Penal. En aquesta sentència es podia advertir clarament el risc en el qual posen alguns tipus penals a la llibertat d’expressió. La bandera d’Espanya mereix respecte, però imposar-lo a través del Codi Penal pot ser un error.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Mentre no arriba la sentència del Tribunal Constitucional, recordem una de les més famoses sentències del Tribunal Suprem dels Estats Units: el cas ‘Texas v. Johnson’ de 1989. Gregory Johnson, un jove comunista, va cremar la bandera dels Estats Units en una protesta contra la convenció del Partit Republicà que se celebrava a Dallas el 1984. Mentre cremava l’ensenya de les barres i estrelles, la multitud cridava: «Amèrica, vermell, blanc i blau, escopim sobre tu». El Tribunal Suprem va entendre que la crema de la bandera estava emparada per la primera esmena de la Constitució, que empara la llibertat d’expressió. Podem llegir en la sentència la frase d’un magistrat que hauria d’inspirar els nostres: «Cap funcionari, qualsevol que sigui el seu rang, pot prescriure el que és ortodox en política, nacionalisme, religió o qualsevol altre assumpte opinable. «Però la idea que em sembla més suggerent és la d’un vot particular d’Anthony Kennedy, un magistrat que recolza les tesis de la majoria: «Tot i que els símbols sovint són el que en fem, la bandera sempre expressa creences que els americans comparteixen: el dret, la pau i la idea que la llibertat sosté l’esperit humà». I afegeix que «és dolorós (‘poignant’), però fonamental, que la bandera protegeixi als que la menyspreen».

El cas ‘Texas v. Johnson’ va provocar canvis en moltes lleis estatals que, com la de Texas que havia servit per condemnar Johnson, castigaven les ofenses a la bandera. A escala federal, el Congrés dels Estats Units va aprovar una llei que convertia en delicte federal l’ultratge a la bandera. Sense gaire èxit, perquè també va caure sota la sentència ‘United States v. Eichman’ (1990). Al final, si la bandera empara els que l’ofenen, és que encarna un patriotisme indissociable de la llibertat.