Shakespeare vacunat

Com a vostès, a mi també se’m van obrir els ulls com taronges al llegir la notícia. El titular era tota una sorpresa. No hi havia lloc a l’equívoc, ja que ningú en el seu seny podia creure que es tractava del William Shakespeare mort i enterrat. Però la notícia afavoria un ampli i relaxat somriure. Efecte aconseguit. El nom de Shakespeare feia que, per un segon, la tragèdia de la pandèmia esdevingués amable comèdia, una filigrana molt pròpia del geni de Stratford.

Com vostès, jo també dono per fet que el tal efecte no va ser producte de la casualitat, sinó el resultat d’una estudiada estratègia. Vacunar William Shakespeare és vacunar tot el país. Més fins i tot: és vacunar la història, la literatura, la cultura universals. Vacunar tota la humanitat. Crec, a més, que sobre la seva taula de treball, l’enginyós funcionari pare de la idea (o, potser, el Boris Johnson en persona ves a saber, no m’estranyaria), va decidir que el propietari de tan singulars nom i cognom no fos el primer en vacunar-se, sinó el segon, per allò de no teatralitzar en excés. Vacunar el primer a Shakespeare podria resultar presumptuós. Era precís, doncs, ‘the humble gesture’. I així, van arraconar per un dia la seva natural inclinació a la «pompa i circumstància»; i es van decidir per una posada en escena de pijama i sabatilles. Amb encert (i evidents expectatives de rèdit polític), van cedir, doncs, el primer lloc a la senyora Margaret Keenan, una elegant àvia de 81 anys, quinta essència del ‘british’ (sigui el que sigui això), i que a mi em recorda a moltes de les àvies vistes a les pel·lícules de l’Ealing, com aquella amable senyora Wilberforce de ‘El quintet de la mort’ (‘no pun intended’).

Mirada perduda

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El senyor Shakespeare d’avui dia va rebre la punxada al seu braç esquerre de manera estoica, amb la mirada perduda, evocant, potser, al senyor Shakespeare d’aquell moment (ascendent o no, però paisà, al cap i a la fi), que va conèixer els rigors d’una altra pesta, la de Londres de finals del segle XVI, i que mentre feia una prudent quarantena va ser capaç d’escriure no només ‘El rei Lear’, sinó ‘Macbeth’ i ‘Antoni i Cleòpatra’ en afegiment. A això li dic jo emprendre en temps difícils.

No em sorprendria que en vista de l’exemple anglès les nostres autoritats sentissin la temptació d’un cop d’efecte semblant i estiguessin ja recercant als llistats del cens un Miguel de Cervantes Saavedra, o potser, millor encara, un Alonso Quijano de renom universal. ¿El Quixot publicitant la vacuna? Si s’ha lluitat l’indicible per portar la vacuna a la població, ¿no s’haurà de lluitar més de l’indicible per portar la població a la vacuna?