Esgotador

Nou Champions, onze Pilotes d’Or i 66 títols. Tot això hem guanyat entre Messi, Cristiano Ronaldo i jo. Un assoliment fascinant, ho admeto, però esgotador.

Ara estic sota del nòrdic llegint Ana Iris Simón. El seu llibre comença amb una puntada de peu a la boca: «Em fa enveja la vida que tenien els meus pares a la meva edat». A la seva edat, els gairebé trenta anys, els seus pares tenien una filla, una casa al poble i una Thermomix. No tenien dues carreres i un màster, tampoc havien estat d’Erasmus, no acumulaven comptes a Netflix, Filmin i HBO, ni van escollir com ella les exposicions i les nits del centre de Madrid, el parc temàtic de la falsa llibertat personal, la joventut infinita i la vocació, les prestatgeries de l’Ikea, l’iPhone, els viatges turístics i tot això similar a la trampa que ella explica en l’arrencada de Feria, el seu llibre, millor que jo aquí. 

I jo, que a la meva edat, els gairebé quaranta anys, tinc gairebé tot el que tenien els seus pares i ella no, valoro sobretot que s’atreveixi a explicar-ho, i de passada que ho expliqui tan bé. Perquè a la vida hi ha un instant juvenil on un vol el que no té, però després arriba un altre moment, al qual ja ens acostem com a generació, de rendir-te i autoconvèncer-te que el que tens és el que vols. Perquè jo, que tinc gairebé tot el que tenien els pares d’Ana Iris Simón, podria ser ara sense res d’això com Ana Iris Simón. I ho tinc perquè la meva nòvia Delia va voler de seguida la vida que té ara la dona Delia, que no deixa de ser la vida que va tenir la seva mare, a cinquanta metres d’on va néixer; però si la meva nòvia Delia hagués volgut la vida d’Ana Iris Simón jo estaria ara convencent-me que això volia també, justificant-ho, i portaria gorra, viatjaria a Tailàndia en patinet, viuria en una ciutat gran i diria que tenir fills és un endarreriment, que tenir fills és el pitjor.

Autoengany com a solució

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Deixar-te portar, pensar poc, preferir que decideixin d’altres i convèncer-te després que el que tens és el que vols no està del tot malament. Potser se sustenta en l’autoengany, però sembla una solució. Una farsa tèbia en què els seguidors del futbol tendim a caure. Primer et fas d’un equip i després justifiques el perquè. El seguidor de l’equip petit es convenç que guanyar no és l’important, o almenys no és el més important. El seguidor de l’equip petit modela un cos teòric que justifiqui la seva militància i menysprea gairebé sempre l’èxit de l’equip gran. I el seguidor de l’equip gran exhibeix la vitrina de títols, la tirallonga d’estrelles i la felicitat de les victòries. El seguidor de l’equip gran, sovint, sent amb els altres una barreja de menyspreu i misericòrdia. Uns i d’altres, intueixo, si en l’origen de la seva passió futbolera s’haguessin fet d’un altre tipus d’equip, de l’estàndard contrari, trobarien també sense problema prou arguments per justificar-se.

Imagino que pensar que el teu és el millor, que el teu és el que vols tenir, i assimilar-ho, és el més còmode, primer amb el teu equip de futbol i després amb les altres coses. Potser és, sobretot a llarg termini, l’única manera possible de viure. Almenys jo només sé fer-ho així. L’altre pot ser un assoliment fascinant, ho admeto, però esgotador també.