El misteri de Laura

Va irrompre en escena com sol fer-ho en la vida. Alta presència, somriure seductor i domini del llenguatge embolcallat en dolça veu. Així comença el seu contacte. Amb la mateixa força amb què Tolstoi ens introdueixAnna Karènina:«Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres però cada família infeliç ho és a la seva manera». Una clara advertència del que ens espera. A la gran novel·la del realisme rus i en el persistent naufragi de la política catalana. Tota una declaració de principis que alguns traductors han ampliat insistint en la capacitat que té el dissortat per acabar sentint-se profundament desgraciat. Una cosa que la política, en general, provoca amb menys cura i més perseverança. 

ALaura Borràs Castanyer(Barcelona, 1970) li agrada citar de memòria aquest inici memorable de la literatura universal. Potser perquè en la seva joventut, i mentre apareixia fugaçment com a‘gogó’ de discoteca en un exitós anunciestiuenc de refrescos de taronja i de llimona, el que realment la motivava era que la protagonista desafiés per amor les fèrries convencions que dominaven la gelada Rússia del segle XIX. Després, ja com aprofessora de Literatura Comparada, va saber entendre molt més. La força narrativa amb què Tolstoi descriu les vides paral·leles que el cine va visualitzar als raïls sobre els quals discorre el tren que encarrila els destins. Fins al fatídic xoc d’ideals.

És la força de la literatura, que «té la màgica facultat de transformar, de variar, d’expurgar, de metamorfosar, de mentir», com Borràs va escriure al seu llibrePer què llegir els clàssics avui (Ara, 2011).Era el fruit d’un projecte iniciat a partir de les seves col·laboracions a Els matins de TV-3, on va debutar al món mediàtic parlant de les obres que qualsevol de nosaltres hauria de disfrutar abans de morir. Una invitació a la seva pròpia obsessió reflectida en la cita de Schopenhauer que suggeria que amb els llibres també s’hauria de vendre el temps per llegir-los. 

Va ser la pista d’enlairament cap al gran públic de lacomunicadora apassionada que aratrampeja accions judicialsi sintetitza prosaics eslògans partidistes on abans parlava d’Èsquil, Ausiàs March, Balzac o Margarit. I dissertava sobre una altra dona marcada:Madame Bovary. Aquella Emma, subterfugi del seu autor, que ha de refugiar-se en la ficció perquè és «en aquestes fugues o viatges mentals on descobreix l’espai utòpic de la felicitat».

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

S’ha de veure si la política que Laura Borràs practica des de fa pocs anys s’assembla molt o poc a aquells somnis de la ficció que es destrueixen a cada despertar. En la necessitat que lacandidata a la presidència de la Generalitatté de mirar permanentment cap enrere i rememorar la negra tardor del 17 per no oblidar-la, insisteix. I a força de repetir-ho, convertir-ho en l’obra cabdal de l’independentisme romàntic per llançar-se cap al seu propi futur marcat per la prosa desmembrada de la política. Allà on la veritat sol ser substituïda per la mentidapretenent que aquesta es converteixi en la certesa que no és a diferència del Gustave Flaubert que va admetre que Mme. Bovary ho era. 

¿A quina de les dues fatídiques heroïnes de les lletres universals se sent més pròxima la diputada Borràs? És cosa seva. Dels seus votants serà decidir si li accepten més dosis de ficció o li exigeixen banys de realisme.