Reconciliar-se

La nostra forma de vida ha quedat tensionada amb la pandèmia. No se sosté. Els fonaments no aguanten. La fragilitat i l’equilibri en què vivíem ha esclatat pels aires. I parlem de conciliar l’esfera pública i la privada, i de conciliar la vida familiar i la laboral, però gairebé sempre que ho fem errem en el punt de vista. Parlem de conciliar –la majoria de vegades el mot adequat seria corresponsabilitat– des de l’òptica de la productivitat. No parlem d'aturarnos i reconciliar-nos, sinó de quina és la fórmula per no haver de renunciar a res. Sorpresa: no existeix. Si prioritzes l’esfera pública, la privada se’n ressent. Si prioritzes la privada, la pública funciona sense tu.

En realitat quan parlem de conciliació el que volem dir és que hem de trobar la manera de fer rutllar aquest sistema, en lloc de canviar-lo. Conciliar, tal i com s'utilitza, no sembla que vingui a comprometre la productivitat, sinó a buscar els equilibris que ens permetin continuar com fins ara. I en la majoria de casos, quan es reclama la conciliació laboral, el que es reclama és poder arribar a casa a continuar amb la jornada, aquest cop en el sistema de cures, el reproductiu: l’invisible.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

No és el meu model. No vull conciliar i assumir que l’única manera de fer-ho és assumir la doble i la triple jornada, la culpa i la càrrega mental afegida, per no aturar ni fer abaixar el ritme de la productivitat. I per descomptat, no vull acceptar que les úniques excuses vàlides per al sistema actual sigui tornar a casa a tenir cura de menors: és a dir, sostenir les cures, és a dir, que no s’aturi la roda. Resulta que després d’alguns anys convivint amb una criatura, en aquests moments no convisc amb cap menor. I malgrat comprenc que això em demana menys malabarismes, també em cal conciliar.

La demanda de la conciliació no pot recaure només en les mares. I no pot recaure només en el sistema de cures. La conciliació no pot voler dir perdre qualitat de vida i assumir-ho com un dany col·lateral. El que volem és reconciliar-nos, i això vol dir alguna cosa més que negociar absències, fer relleus a casa i renunciar a la vida privada. Vol dir alguna cosa més, una cosa que per descomptat no cotitza. I ha de ser el centre.