La victòria de les terrasses

Mesos de coronavirus han deixat obsolets o han revolucionat debats que, en menys d’un any, han passat a plantejar-se en termes radicalment diferents. L’imperatiu de la pandèmia ha trastocat posicions que semblaven inamovibles en temes que van des del rigor pressupostari dels comptes públics a escala europea fins a la necessitat de potenciar la sanitat pública o reordenar l’espai urbà. En àmbit local, en pocs casos hi ha hagut un realineament tan radical com el de la valoració de la necessitat del turisme per mantenir la vitalitat d’una ciutat com Barcelona o el de la fins ara enverinada querella (amb front judicial inclòs) sobre la presència de terrasses de bars i restaurants a l’espai públic. Després d’anys de pols entre l’ajuntament i el sector per laminar a cop d’ordenança i sanció, taula a taula i cadira a cadira, el nombre de terrasses en favor de l’espai per als vianants en voreres i places (especialment als barris on la massificació turística entrava en conflicte amb la convivència veïnal), l’Ajuntament de Barcelona es va felicitar aquest dimarts per l’èxit de la política d’ocupació de la calçada pels establiments de restauració.  De tenir un objectiu de decreixement es valora com un èxit haver passat de 24.000 taules a l’aire lliure a les 32.600 actuals. I ho és. 

La necessitat de facilitar el manteniment de l’activitat de bars i restaurants en la mesura possible, amb el marge més ampli de seguretat que ofereix la consumició i la socialització fora d’espais tancats, ha obrat el miracle. La conciliació d’interessos contraposats (tan enfrontats com van estar sobre aquesta qüestió els dos socis del Govern municipal en el passat) ha sigut possible fent que els vetlladors hagin guanyat espai no en perjudici del vianant sinó de la calçada: carrils i més de 4.000 places d’aparcament anul·lats.

L’equip de Govern de l’Ajuntament de Barcelona ha manifestat que aquestes terrasses han arribat per quedar-se. Els restauradors ho agrairan; durant un temps continuaran sent un baló d’oxigen indispensable. I en el futur haurà de plantejar-se cas a cas en quins punts continuaran sent compatibles no només amb la política de restricció de l’espai destinat al transport privat sinó també amb la comoditat i seguretat tant de consumidors com de passejants. Per descomptat, per a això serà necessari també la substitució, plantejada pel municipi, de les matusseres instal·lacions provisionals actuals per d’altres d’assequibles però adaptades a la qualitat de l’espai públic que la ciutat fa tants anys que cuida.