CONSUM

L'estrany triomf de la publicitat

Davant el màrqueting a les xarxes, tota la nostra capacitat per identificar una estratègia que abans no tardàvem a menysprear com a propaganda sembla que s'hagués evaporat

1
Es llegeix en minuts
movil-colegios-ayuso

movil-colegios-ayuso

Dia sí, dia també, no paren de sortir notícies que parlen de les pèssimes condicions laborals a què estan sotmesos els empleats d’algunes empreses, les marques de les quals són popularíssimes i ho peten dins del que podríem entendre com a empreses modernes, adaptades a la perfecció al model del nou comerç, aquell que implica tota la falsa proximitat aconseguida a cop de resposta ràpida i bon rotllo comunicatiu a les xarxes socials.

El màrqueting a les xarxes és un gran tema: és indiscutible que, davant d’aquest, hi hem caigut de quatre grapes com si els nostres cervells haguessin fet tabula rasa després de dècades de bombardeig publicitari que ens arribava per altres vies (tanques, ràdio, televisió, ‘mailing’ físic...). És com si a l’haver-hi un nou suport (el digital), tota la nostra capacitat per identificar una estratègia que abans no tardàvem ni un segon a menysprear com a «propaganda» s’hagués evaporat.

Veient els anuncis que acampen per Instagram, per exemple, un no pot deixar de preguntar-se com dimonis pot funcionar això. N’hi ha prou amb freqüentar quatre o cinc comptes de perfils similars per identificar fàcilment les campanyes dirigides a promocionar productes concrets: el mateix dia, les mateixes cares parlant d’una mateixa marca amb discursos idèntics i la mateixa manera d’ensenyar el potet al mòbil mentre t’ofereixen el mateix descompte si, lliscant cap a dalt, entres en aquell mateix moment a la web de l’anunciador.

Notícies relacionades

Les marques utilitzen també xarxes per netejar la seva imatge quan transcendeix, via xarxes també, la seva mala praxi referent a les condicions laborals en les quals treballa la seva plantilla d’empleats: els anònims, els de producció. Però sembla que això no ho comprem.

La pregunta és: tenint tota la informació a l’abast dels nostres ulls, ¿per què sembla que estem disposats a quedar-nos amb la publicitat d’una empresa i no amb la denúncia que fan les persones que hi treballen? ¿Per què comprem abans una mentida pagada que el discurs d’algú que clama per estar dignament remunerat?