El cadàver exquisit

A hores d’ara de la història, exigir a un autor un text 100% original és una entelèquia. Trobar un paràgraf inèdit o desenterrar una oració sorprenent per la seva estructura entre les pàgines setinades de les revistes, el paper timbrat en tinta dels diaris, les fulles de lletra minúscula dels llibres, els versos d’una cançó o els terabytes d’internet constitueix una tasca d’arqueòleg. Ja ningú canta «eureka» en la literatura. És improbable descobrir en l’avançar relaxat de la lectura una composició que no hagin escrit abans Quevedo o Cervantes; una concatenació de frases que no ens recordi James Joyce o Marcel Proust; un estil d’escriptura que no ens traslladi a Kerouac o Bukowski. Tan difícil com escoltar un riff de guitarra que no hagi inventat Keith Richards. 

Fins i tot novel·les que sorprenen en aquest infame primer quart de segle (recomano 2666, de Roberto Bolaño) ens remeten indefectiblement a l’Ulisses de Joyce, a Tolstoi i a Dostoievski. Em consola pensar que en temps dels mestres algú va arribar a aquesta mateixa conclusió. L’originalitat va acabar amb el dadaisme de Tzara, el cadàver exquisit i el surrealisme de Bréton, i, tot i així, res d’allò tenia gaire sentit. La sensació del ja conegut i que tot està escrit ja. Els Nobels van firmar l’acta de rendició al concedir el merescut reconeixement a Bob Dylan, un lladre de manual.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

L’abecedari espanyol encotilla l’escriptura en 27 lletres com el pentagrama ho fa en set notes. A partir d’aquestes, la resta forma variacions sobre un mateix tema. La c amb l’hac forma la ‘ch’, de la mateixa manera que entre fa i sol hi ha un fa sostingut o un sol bemoll. La gràcia rau a saber combinar els elements de formes tan finites o infinites com el manual d’instruccions d’un cub de Rubik. Però tot obeeix als mateixos patrons i a les mateixes rutines. La literatura s’amaga aquests dies en un màxim de 280 caràcters, amb sentències com cacaus, en milions de frases que podrien adornar les galerades d’un llibre d’assaig o la gran novel·la americana. Entre un merder d’odi i faltes d’ortografia s’oculten d’esquitllentes aprenents de Scott Fitzgerald i deixebles de Stendhal. En això consisteix també la nova normalitat de l’art, de la mateixa forma que el Photoshop ha envaït la fotografia o els esprais, la pintura; els mòbils, el cine i la televisió; la sorra de platja, l’escultura efímera, o els mòduls de plàstic, l’arquitectura. La pintura va tocar sostre amb Mondrian i els seus infantils traços verticals i horitzontals de delineant, però va ser el primer a fer-ho i d’aquí la seva grandesa. L’art envelleix perquè envelleixen els seus artistes; el rock i el pop envelleixen perquè envelleixen Jagger i McCartney, com després van morir Bowie, Bolan, Jackson i Lennon i abans Hendrix i Joplin. Però el rock ja havia finalitzat amb Elvis, a partir del qual tot van ser combinacions sobre set notes musicals. El futbol va envellir amb la retirada de Pelé, però ha mort amb Maradona. Des d’ara tot seran variacions sobre la mateixa jugada, perquè les criatures de Villa Fiorito voldran marcar gols amb la mà i emular el driblatge de l’ídol, com ho faran també milers de nens en camps de gespa artificial i en tants descampats esquitxats de fang i pols a Europa, l’Àfrica i Llatinoamèrica. 

El mateix serveix per a l’art, per a la literatura, per a la pintura. Naixeran nous artistes que basaran les seves creacions en el moviment anterior i sorgirà un nou geni que els referenciï a tots. En l’art ja està tot inventat. En el futbol, també. Només ens queden la tecnologia i la ciència per continuar amb la nostra fase evolutiva cap a altres edats de l’home i la dona. Les altres coses –ja s’ha dit– són literatura.