Abaixi's la màscara

Els humans tenim la capacitat d’adaptar-nos a entorns nous i, fins i tot, si no hi ha cap altre remei, al dolor i al sofriment. En aquests mesos de pandèmia estem descobrint la disposició a acceptar les condicions que se’ns imposen, precisament perquè tenim l’aptitud d’acostumar-nos a un nou entorn. La por a emmalaltir, al càstig o al temor de ser assenyalats ens converteixen en individus resignats amb una capacitat de resistència inimaginable. Les mascaretes, per exemple, ja formen part de la nostra quotidianitat i ja ningú s’estranya per veure un altre o a si mateix amb elles. Tant és així, que hem començat a conèixer gent amb la mascareta posada i desconeixem la part oculta de la seva cara. Hi estaran d’acord si dic que les cares influeixen en els nostres judicis; almenys, en el moment de conèixer algú, equivocadament o no, ens deixem emportar per la primera impressió dels trets facials.

El pitjor d’adaptar-se a les situacions, fins i tot a les pitjors, és que molts s’hi acaben acostumant. És evident que no acceptarem la mascareta com una cosa permanent; no obstant, ja hi ha moments en què ens sembla anormal treure-se-la. Fa uns dies un conegut m’explicava que va haver d’entrevistar diverses candidates per a una feina. Totes elles amb la mascareta posada. Quan va entrevistar la candidata que li semblava més idònia, i una vegada parlats els detalls, al meu amic li faltava alguna cosa: veure-li la cara per complet, saber com realment era aquella persona. Amb la mascareta es veu el front i els ulls però s’anul·la la major part de la nostra expressió, que és a la boca, així que el meu amic va dubtar si demanar-ho, sense que semblés que d’allò depenia obtenir la feina, que s'abaixés la mascareta, i així poder conèixer-li la cara. No s’hi va atrevir. Li va fer vergonya i va sentir un pudor mai viscut. Em va dir: «Vaig sentir, de sobte, que li demanava una cosa obscena. Que em mostrés l’ocult. M’arriscava, fins i tot, que ella s’ofengués al pensar que la feina depenia de la seva cara». Una situació nova que seria un error que es normalitzés per culpa de la perillosa capacitat d’acceptació que tenim la majoria.