El que val

Isabel Díaz Ayuso s’havia convertit en objecte de mem, tot eren burles de la seva conducta erràtica i la seva insofrible tendència a treure’s de sobre la responsabilitat. Els barons del PP es removien angoixats. En poc més d’un mes, la seva gestió de la pandèmia ha passat a ser admirada, si no envejada. La seva estratègia de control sembla haver trobat l’anhelat punt d’equilibri entre salut i economia. ¿És un miracle? Potser sí. Sobretot, l’encert d’haver sabut envoltar-se dels experts apropiats i confiar-hi. Això no és poc. Massa sovint, el premi de l’assessorament recau en els aduladors o els manejables. Una bona manera de mesurar la mediocritat d’un càrrec és examinar els seus subalterns. Els mesquins temen envoltar-se dels qui els facin ombra. Els visionaris busquen grans que els magnifiquin.  

Més enllà de les penes polítiques, hi ha la pulsió social. Veient les reaccions que ha provocat la gestió d’Ayuso més enllà de la seva comunitat, és evident que la pandèmia ha trastocat la vara de mesurar. Mals temps per a la lírica. Els discursos rellisquen mentre els fets es queden. I es valoren.