Martell i ou

El pitjor de tot és la indefinició, aquest anar i venir, els globus que s’enlairen a veure qui, amb una perdigonada, és el primer que els encerta i els punxa. L’enlairament de més globus, la renúncia, el desconcert. Ara deixo que obris, ara et tanco, ara pots anar al teatre, ara no et deixo circular per anar a teatre, ara pots fer sopars, sí, va, però només fins a dos quarts de deu. I després, el desori immoral de les ajudes, la cursa perquè siguem llops i ens mengem els uns als altres, les conxorxes de palau i les filtracions, i el que s’aixeca de la cadira emprenyat, i nous ajuts que habiten als llimbs, i la improvisació i aquest estat d’impotència del ciutadà que ja no sap on aferrar-se, i potser l’ajornament de les eleccions, que mai no se sap.

No cal ser un eminent analista polític per adonar-se que tot aquest desori pot repercutir en els comicis del febrer com si fos un martell que esclafés un ou dur. Intueixo que les enquestes, aquesta vegada més que mai, es poden equivocar molt, perquè potser no valoren prou la desafecció, l’enuig envers un govern que té un fil de veu indecís i feble, mentre que el fantasma de l’abstenció plana com un crit de rebuig històric.