Efemèrides

Tothom sol recordar què estava fent quan Espanya va guanyar el Mundial. Molta gent explica bones històries recordant què estava fent quan Espanya va guanyar el Mundial. Vaig llegir com Julián Cerón explicava en un dels seus llibres de viatges que va aconseguir a última hora una entrada i un vol, i es va plantar a Sud-àfrica per veure des de prop com Espanya guanyava per fi un Mundial. A la grada es va asseure al costat d’un tal Unai, que li va dir que havia anat a visitar al seu germà. Cerón va pensar que el germà d’Unai era el típic estudiant o treballador espanyol emigrat a Sud-àfrica, però no. Al cap de poca estona va entendre, per la conversa, que Unai era el germà d’Iker Casillas, capità i porter de la selecció.

A la selecció espanyola se l’anomena molt combinat nacional. Sempre que llegeixo combinat nacional penso en algun còctel barat a una discoteca de Segona Regional, però tant se val.

Vaig llegir també com un escriptor de veritat, un autèntic intel·lectual, explicava que va estar llegint un llibre durant la final del Mundial, i que a l’habitació contigua els seus amics cridaven tant veient el partit que va haver de demanar-los que abaixessin la veu perquè no el deixaven llegir; en fi, la regla número u de l’escriptor de veritat, demostrar-nos que no és com els altres. Al meu poble tenen una paraula bonica i precisa per a aquest tipus d’intel·lectual, però prefereixo guardar-la.

Pijama, pizza i no haver de treballar

Jo no tinc història sobre la final del Mundial. L’absència d’història és la meva història sobre la final del Mundial. Estava sol a casa i al sofà, escrivint una petita crònica per a un blog. Pijama, pizza i no haver de treballar, no estava tan malament. Crec que va ser un d’aquells moments que valores quan passa un temps i mires cap enrere, i penses el feliç que eres i no ho sabies i t’era igual. Estava més tranquil quan era feliç sense saber-ho. Quan creixes ets massa conscient de la felicitat, i del fràgil que és. Ara capturo moments i em dic eh, assaboreix-los, tots sans i tots bé, que això un dia acabarà i arribarà la vellesa i la malaltia. Ara penso això i l’alegria s’enfosqueix una mica sempre, però no importa, és normal.

Si Espanya juga una altra final intentaré construir una història digna de recordar. Això ho penso ara, però arribarà el moment i intueixo que la voldré veure sol una altra vegada, en pla deixeu-me en pau. No ho sé. Si Espanya guanya un altre Mundial podrem comparar.

Feliç en diferit

Les efemèrides tornen a nosaltres per fer-nos massatges al cervell. La meva funció favorita de les xarxes socials ja és l’avís del record. No hi ha nit que no aparegui per corroborar que feliç que era el 2012, 2018 o 2014. Feliç en diferit, perquè llavors no n’era conscient. Almenys això sembla.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Tothom sol recordar què estava fent durant aquell partit especial. Rafa ens va recordar ahir a la nit, en un grup de WhatsApp, que es complien quinze anys de l’exhibició de Ronaldinho al Bernabéu. L’Emilio recordava bé on va veure aquell partit especial. En un bar, ens va dir. L’amo era del Madrid a mort, ens va dir. L’amo del bar canviava de canal per no veure les repeticions dels gols, ens va dir. L’amo treia el futbol i posava un canal porno per no veure les repeticions, ens va dir. Al bar hi havia nens, ens va dir.

Necessito millors històries. És urgent.